Carrer des Barracar

Autor: Jaume Santandreu Sureda
Obra: Encís de minyonia , 1997

Quan contempl la tragèdia del jove cavall en el moment d'irrompre dins el profitós avès de bèl·lua domèstica, em veig a mi mateix, paràbola i clam de puberal bestiola humana, en el moment d'introduir-me per força, minyó de cinc anys, al món de la civilització, tot passant de la pleta independent de Son Sureda a l'esclavatge del corral de la Vila.

A l'hora d'enraonar el canvi del paradís del camp al purgatori del poble, ma mare adduïa arguments de salut per mor de les calamitoses complicacions de l'últim embaràs que finalitzà posant en perill la seva pròpia vida al moment d'infantar una nina morta.

Però en el fons, malgrat totes les penalitats i traumes de la mudança, el transcendental capgirell obeïa a una inspirada, gairebé genial, ensumada de futur, per la qual intuí ma mare que la millor herència per als seus fills era el tresor que ella mai no pogué assolir, tot i cobejar-lo amb desesperades ànsies, com era l'ensenyament.

Encara ara no es cansa d'encoratjar els estudis dels néts i dels renéts repetint-los amb recança la mateixa tornada amb la qual impel·lia l'avanç il·lustratiu dels fills: — Si jo hagués pogut anar a l'escola us ben assegur que seria una altra dona.

Autor: Jaume Santandreu Sureda
Obra: Encís de minyonia , 1997

Va ser llavors, arran de la desesperada impotència, quan vaig descobrir la provocació com a sistema, el qual encara conserv com arma cabdal en els jocs guerrillers que estimulen els desvergonyits desafiaments a la meva divertida i grotesca procacitat.

Com exponent més il·lustratiu de la meva provocativa rebel·lia record el robatori de dues pessetes —en aquell temps tot un capital— que vaig perpetrar a ca nostra. Lluny d'enforinyar-me dins la maliciosa postura de l'encobriment i del silenci, vaig convertir l'endemesa en una jactanciosa bravejada gastant tot el cabal en llepolies, les quals vaig repartir als nins i nines que entraven a la costura a les tres de la tarda, fent-me ajudar per la meva germana Bàrbara, la qual vaig segrestar com a col·ligada.

Les monges, sorpreses per la meva desafiant fanfàrria, més divertides que contrariades, em conduïren a l'aula de la meva germana Bàrbara perquè jo recontàs altre pic a la seva monja el nostre robatori amb aquell insolent to del criminal que s'ufana de la seva barrabassada.

Quan aquell angelet de Déu que era la meva tercera germana de petita, es veié descoberta i afrontada davant les seves companyes de classe, esclatà, tota ella, en un plany sanglotadís, irrefrenable. Llavors, jo, aquella mica de xàtxero xerec, passant-li el braç per l'espatlla, protector i ferm, vaig sentenciar la situació amb un retruc inapel·lable:

—No te preocupis. Ja mos ne confessarem.

Molts anys després, tant sor Maria Alberta com sor Josefa —que foren testimonis d'aquella tragicòmica escena— em seguiren retrent aquella pontifícia sortida de futur capellà llis.

Al vespre, a ca nostra, una volta suportada la renyada i acomplit el càstig sense pronunciar un sol mot ni amollar una sola llàgrima, quan tothom ja dormia, ma mare intentà, parlant-me com a persona major —mai no m'hi he trobat tant!— treure'm el motiu d'aquell maldestrat canvi meu de comportament, fins i tot de tarannà. Jo li vaig vèncer el torcebraç just replicant-li:

—A Son Sureda jo mai no hauria fet això.