L'Hort del Rei

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008

Turmeda i les llimoneres de Tunis (fragment)

 

Nomia Anselm Turmeda. S'havia fet framenor.

Setze anys tenia ja i era un legal, lleial, ca de bou

amb dret a ciutadà de la Corona i de la Mitra,

si emprava el barram per defensar les terres,

els llits amb seda de magranes, els rosers,

figues coll de dama, baladres senars, de l'Hort del Rei,

perquè totes les terres són del Rei;

de Déu just totes les ànimes...

 

El claustre del convent era, a Ciutat, el que són totes

les cases de Relligació amb el Sentit del món d'or terrible:

una reserva de l'home, com una reserva d'indis sioux...

Quan el jovençà resplendeix de furor

i lladra la idea, que fibla en el salt de la decisió,

és sempre a fi de preservar qualque cosa.

 

Com ho va fer David.

A Ciutat de Mallorques, la Vida entre les vides

era una calderada de cuinat de llentilles

per a tropa d'ocupació, de freixures de moratiu,

d'embrunits moros del Collar de la coloma,

que sangota pròpia bevien, més que un clot d'arena,

mentre perdien de vista la fe àrab i les àlgebres de Còrdova,

perquè l'espà, de ferro, sense tassó els feia beure l'alè.

Anselm Turmeda, grenyal empeltat framenor de raça lliure,

entra en la reserva deis individus personals amb seny i rauxa,

per no tacar-se la pell del cos de l'esperit

en el podrimener d'aquella sutza a les solls civils.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Totes les Balears (Obres completes 4) , 1991

Davant de la Glorieta hi havia un antic teatre, el Lírico, i un bar construït segons els cànons de l'arquitectura racionalista dels anys trenta, el Riskal, amb els sus grans finestrals, Villalonga hi anava cada matí, a última hora, després de fer un petit volt amb la seva esposa, Teresa Gelabert. Havent dinat, tornava al Riskal, que era prop de asa seva, on hi havia una tertúlia de metges que, amb el temps, esdevingué d'escriptors. Prenien un cafè, hi estaven un parell d'hores. Allí vaig començar a forjar-m'hi com a escriptor. Villalonga la presidia, displicent, irònic. Des d'aquells finestrals, contemplava la ciutat; allí es va situar mentalment per descriure Mallorca.

Autor: Miquel López Crespí
Obra: Una arcàdia feliç , 2010

Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l'estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m'entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres.

Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del 36, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d'Emili Darder, va empal·lidir la primera vegada que em va veure amb l'uniforme de Falange passejant pel Born.

Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer:

—No passi ànsia. Tot s'arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d'Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d'errors s'ha de fer aviat.

El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca.

—Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps.

Acotà el cap, com si estigués empegueït.

Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix.

Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap.

Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo.

En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats.

—Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S'avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron.