Mas Pitarra

S'ha dit moltes vegades, i recentment, en ple any 1966, que Soler - oblidant com és costum el nom del col·laborador- va escriure l'obra a Cervelló, prop d'una vella creu de terme que hi havia tocant a l'església del poble, posada al cim d'un turó. Això s'ha anat repetint, perquè Soler va adquirir aquesta propietat en els anys de la seva plenitud, quan els drets d'autor li proporcionaven una vida folgada. Es tracta d'una terra de dues hectàrees de terreny, en la qual anava inclòs l'edifici de la vella rectoria del poble de Santa Maria de Cervelló. L'indret és una delícia, rodejat de boscos frondosos i d'una gran vegetació; un dels paisatges més lluminosos i més impressionants de Catalunya, situat a vint-i-cinc quilòmetres de Barcelona. Soler sabia escollir els llocs de repòs. La vista no es fatiga de contemplar el bell paratge, fet a base de muntanyes de color ocre, de racons ombrívols, de pinedes amb verds compostos de totes les gammes. I, presidint-ho tot, l'església romànica de Santa Maria de Cervelló, avui convertida en ermita. Sota mateix hi ha l'antiga casa de les Ànimes, dita així perquè era una deixa a la rectoria que havia de dedicar el profit de les terres a pregàries. Però la propietat no donava res, i, el mateix que la vella rectoria, fou venuda. Avui se'n diu el Mas de la Creu, per estar situada al lloc on s'alçarà la reproducció de la vella Creu de la Masia, d'estil gòtic, l'original de la qual, molt destruït, es pot veure al Museu d'Art de Montjuïc. Bé, doncs, el Mas Pitarra -avui encara es coneix per aquest nom- es troba a dos-cents metres i fa molt bonic. Soler va millorar la propietat i, a més a més, anà a la recerca de ferros vells, d'imatges i ceràmica. Hi ha una col·lecció de rajoles d'arts i oficis molt completa, com poques vegades ens ha estat dat de veure, i al menjador dos plafons de ceràmica amb el dibuix dels personatges de La dida. Uns quants mobles de l'època n'arrodoneixen el conjunt. A la placeta d'entrada al mas -plena d'intimitat i de romanticisme- hom veu una capella de bones proporcions a ple aire, amb una inscripció on es fa esment de l'any que fou construïda, el 1885, i es parla de «misser Frederic Soler, menestral honrat i home de lletres de Barcelona». La venda de la finca, va fer-la el senyor rector, mossèn Pere Llopart, amb la deguda autorització de les autoritats eclesiàstiques del bisbat de Barcelona, i també del nunci apostòlic, per la quantitat de sis mil pessetes, les quals varen servir per a alçar una nova rectoria en un lloc més a prop dels fidels de Cervelló. La propietat, tan avinent de Barcelona, era visitada amb assiduïtat per Frederic Soler, que, bon punt li era possible, s'hi escapava, i moltes vegades amb els seus amics Feliu i Codina i el doctor Blanc, també lletraferit. Això ha fet que la llegenda corri de boca en boca i que de la mateixa manera que, com s'ha explicat, el comediògraf escrivia Les joies de la Roser a la vila d'Hostalric, es digui que va crear La creu de la masia en plena natura cervellotina. Fins aquí tot lliga, llevat que l'escriptura de compravenda de la propietat fou feta el 2 d'octubre de l'any 1880, davant el notari de Sant Feliu de Llobregat Joan Manuel Fors d'Oliver, mentre que el drama s'havia estrenat set anys abans. És possible que Soler, l'any 1873, conegués l'indret, i àdhuc, si es vol, s'hi inspirés. Allò que no veiem clar és que, físicament, anés a escriure-hi un dels títols que més nom i més èxit li han donat.

Deixem enrere el llogaret d'Agullana, de tradicional activitat contrabandista, i enfilant per una carretera de muntanya que acaba en atzucac fronterer en menys de mitja hora arribem al mas Perxes.

Separat de la carretera per un curt tros de camí, una espessa arbreda de corpulentes alzines sureres amaga l'imponent aspecte rústec del mas, amb torricons de defensa a les quatre cantonades. Una escalinata exterior i una terrassa protegida amb una reixa, a la qual s'arriba per un portal, igualment enreixat, condueixen a la planta noble. A la sala gran una bombeta penja solitària del sostre. En la penombra hi ha una munió de gent dreta, amb cares de circumstàncies. Vaig reconèixer en Tarradellas, alt i enravenat, i algú altre: consellers de la Generalitat, diputats, intel·lectuals. Una mica avergonyit de trobar-me sota la llum i al centre de totes les mirades, vaig retirar-me a una estança fosca. Busco un lloc per jaure i acabar de passar la nit, però unes enormes caixes d'embalatge, que contenen obres importants del nostre patrimoni històric i artístic, deixen poc espai. Tots els racons estan ocupats per la gent que vetlla a peu dret. Moltes d'aquestes persones abandonaven Catalunya per morir tristament a l'exili. Jo, en canvi, a punt de complir 23 anys, sortia de Catalunya disposat a viure una gran aventura. En aquells moments, però, la meva obsessió era dormir. De manera que, en un rampell d'arrels dalinianes, vaig tornar a la sala gran, vaig col·locar la motxilla a terra a manera de coixí i em vaig posar a dormir sota la llum comprometedora de la bombeta. La meva falta de respecte va molestar en Tarradellas. Em va fer despertar i sortir del centre de la sala.

A quarts de vuit del matí va arribar el moment de partir. Possiblement en aquella hora el govern francès devia obrir la frontera. En Tarradellas va organitzar la sortida. «Anirem en grups de deu —va dir— sota el guiatge d'un responsable que coneix el camí. Primer de tot sortirà el president Companys i després, a intervals de cinc minuts, la resta dels grups, procurant que ningú es perdi. Els mossos d'esquadra asseguraran el pas.» A nosaltres ens va tocar anar amb el segon grup, guiat per l'antic secretari particular de Companys, l'advocat Tauler, llavors un home de certa edat, però, com a bon fill de l'Alt Empordà, coneixedor d'quells verals.

Al peu de l'escala d'entrada al mas, d'una vintena de graons, esperava el cotxe oficial del president amb en Samarini al volant. Dues parelles de mossos d'esquadra van presentar armes al president Companys. Jo, recolzat contra una de les pilastres del portal enreixat de la terrassa, vaig ser testimoni d'aquella senzilla i penosa cerimònia protocol·lària de comiat. Era l'última «ceremonia oficial» del president de la Generalitat a Catalunya. La sortida amb cotxe no deixava de ser simbòlica, per tal com la carretera no arribava gaire lluny i per entrar a França calia fer una bona caminada per camins de cabra.