La casa de Palma on vaig anar a viure...
Autor:
Carme Riera i Guilera
Obra:
Temps d'innocència
, 2013
La casa de Palma on vaig anar a viure quan tenia un parell de setmanes i hi vaig passar la infantesa i l'adolescència, la va comprar el besavi cap al 1880. Construïda amb els maons de pedra de Santanyí, que fins fa poc eren elements característics de l'arquitectura mallorquina, ocupa el fons del carrer que s'inicia a la plaça de Weyler i impedeix que aquest continuï recte fins a la Rambla. Per arribar-hi cal tombar a mà esquerra i seguir uns cinquanta metres pel carrer d'Oliva, entre el mur del convent de les Caputxines i les parets de ca nostra.
Fins que la torrentera que creuava Ciutat, travessant diversos horts, com el del Sol, nom que encara recorda el del carreró sense sortida per on s'allargassa el frontal de la casa, no fou desviada, per allà baixaven les aigües tèrboles i desbaratades que una nit tràgica de setembre del 1480 arrossegaren sense pietat ni treva tot el que trobaren al seu enfront, cases i obradors, homos, dones, infants i animals. De vegades, a l'hivern les rajoles de gerrer del trispol traspuen una humitat aferradissa que em fa pensar que les aigües del torrent, que segueix cercant el seu pas natural, són sota els fonaments de ca nostra perquè si així no fos no hi hauria al jardí una abundància tan grossa de caragols i fins i tot de llimacs, que de nina compatia molt perquè me pensava que eren caragols pobres que no tenien casa i havien de viure a la intempèrie.
Els meus pares convivien amb els avis i la tia C. al pis principal fins que no va néixer el meu germà segon. Amb l'augment de la família passaren a ocupar els estudis, que és com a Palma es denomina l'entresòl dels casats, destinat, sembla, a servir als al·lots de la família per estudiar, independitzats del trui de la casa o la casa independitzada del seu trui. Jo, però, em vaig quedar amb la senyora-àvia i la tia.
Els tres pisos de la casa, comunicats per dedins per escales, quedaren distribuïts segons les distintes faccions familiars. El senyor-avi Pau, amb les seves bullidures i remeis, els aparells de gimnàstica, el seu despatx, la biblioteca, l'alcova amb vestidor i l'arbre genealògic, penjat damunt del WC, a la cambra de bany, continuà a dalt, a les antigues dependències del servei, ara molt més reduït. La senyora-àvia a la planta noble amb la seva filla i la seva néta. Abaix, els meus pares.
