Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La masia de can Maurí, on Pere Calders va passar llargues temporades de la seva infantesa, és avui un restaurant i es troba situada al quilòmetre 1 de l'antiga carretera de Sabadell a Granollers, un cop passat el pont sobre la riera del Poble Nou, a mà esquerra. De la carretera al mas hi ha uns vuit-cents metres. És un bon lloc per recuperar els records feliços de les vivències de l'escriptor a partir del que va explicar al seu biògraf Agustí Pons.
La finca era esplèndida. Construïda sobre un petit replà del primer turó que es troba a la carretera que va de Sabadell a Polinyà, ocupava fins a l'altra banda de la vall i tenia amples extensions de conreu i de bosc. A partir d'una estructura quadrangular, Josep Rusiñol s'havia gastat, segons la tradició familiar, deu mil duros per construir porxos i quadres que delimitaven l'antiga era, convertida en pati central i tancada per una bonica barana de ferro forjat. La finca produïa blat i vi i, per tant, disposava d'una era per batre, situada a la part posterior de la casa, que comunicava directament amb la pallissa i amb les estances on es guardava el gra. També disposava de premsa i cups per a la fermentació del raïm i d'un forn per coure pa. En els porxos, s'arrengleraven les habitacions dels mossos, les quadres per als cavalls, els corrals per als porcs, les gàbies de conills i el galliner. «Vivíem allunyats del món, no arribaven notícies de res del que hi passava; érem autosuficients i produíem tot el que necessitàvem: l'oli, el vi, el bestiar, els productes de l'hort. Un cop al mes -explicarà Calders- anàvem al mercat de Granollers a proveir-nos d'allò que ens mancava: cordes d'espart, llumins de sofre... anar a Granollers era tota una aventura.» Les estances eren amples i ben equipades, i una font, a mig camí del bosc, i un pou dins mateix de la casa satisfeien les necessitats d'aigua. Des de la casa, s'albirava, a l'esquerra, l'aglomerada ciutat de Sabadell, amb el campanar de la Salut en primer terme i, a la dreta, els amples turons del Vallès, aleshores encara no urbanitzats, on el verd dels arbres i l'ombra marronosa dels boscos s'alternaven i es barrejaven en un equilibri immòbil i perfecte.
De dia, el nen Calders jugava amb els altres nens de la casa, cosins seus o fills dels masovers, i de nit s'asseien tots a l'escó, davant la llar de foc, on els homes que havien estat treballant al camp explicaven històries d'aparicions, de fantasmes, de fets extraordinaris, «i els nens ens ho escoltàvem amb unes orelles de pam». «Durant la meva infantesa al camp -dirà a Pere Marcet- és quan vaig entrar en relació amb el relat. No sé si era per fer-nos por que ens explicaven històries d'apareguts, de cementiris, o assassinats, de crims, de robatoris, de bruixes, tota mena de truculències, que molt sovint em feien sentir por. Quan anava a dormir veia ombres per tot arreu.» I a Josep Maria Espinàs li explicava: «Anàvem a dormir amb uns llums d'oli o de carbur. Havies de pujar unes escales, hi havia tot d'ombres projectades a les parets i imagina't els nens ja impressionats pel que havien sentit. En aquesta masia hi havia unes golfes amb òlibes que hi feien nius i ratolins, sempre se sentien uns sorolls estranys que convidaven que la imaginació es desbordés.»
En la seva maduresa, l'escriptor donava una importància fonamental als relats que va escoltar a Can Maurí i se sorprenia d'haver de justificar la presència obsessiva del fantàstic i de l'absurd en els seus contes quan resultava que ell no havia fet res més que ser fidel a allò que de petit havia escoltat a la masia. L'estada a Can Maurí es convertirà per a Pere Calders en un referent mític fins al punt de fer-li distorsionar la realitat. «Fins que tingué nou anys visqué a pagès amb la seva mare -la qual li ensenyà d'escriure i de llegir- i amb la seva àvia», afirma Montserrat Roig en un dels «Retrats paral·lels» que li va dedicar. En una entrevista posterior, feta per Lluís Busquets Grabulosa, Pere Calders corrobora aquesta versió tot dient: «Això és cert: a pagès la mare m'ensenyà de llegir i em va guiar la mà en els primers pals i ganxos. D'escriure podria dir que algú me n'ha ensenyat si pogués estar segur de saber-ne. Records? Les aventures d'un infant en una masia: hi havia vaques, cabres, bens, gallines, animals de bast. La gent que en tenia cura... Recordo el meu primer amic, un noiet que feia de mosso. Li deien "Cornellana"... Anava amb ell a pasturar les vaques i ens pelàvem de fred.» Durant molts anys, dels llangardaixos, en Pere Calders en dirà «llagardos», i quan els amics insisteixin a assenyalar-li la incorrecció de la paraula, ell aportarà el testimoni de la parla dels pagesos de Can Maurí per justificar-ne l'ús. I afirmarà haver-se educat en el llenguatge de l'àvia, que trobava un proverbi per a cada cosa.