a la Porta de Sant Antoni...
Autor:
Blai Bonet i Rigo
Obra:
Diaris
, 2014
a la Porta de Sant Antoni, devers les dotze del matí a les primeries d'estiu, «fer-me les sabates netes», el sol té mosques. La claror vironera destapa en les persones de claror pròpia que tenen sense necessitat que faci sol per ser vistes. Amb el sol no es veu la claror real de les coses, el sol just deixa veure la claror del sol.
A la Porta de Sant Antoni de Palma, tant si fa un sol de cigales com si és hora blava, els éssers tots plegats fan la mateixa llum de cuinat de fava pelada: els portals, portalutxos, de les cases, de les tavernes, botigues, les barberies amb aquelles ratlles com de sobre de carta per avió, el mosso que estava arrebatat a la branca del portal de l'establiment i duia una bata blanca, mans plegades, o amb una mà de salze abandonada de la má de Déu i amb l'altra tocant-se el redol de les poques feines.
—Fes-me les sabates netes.
—Guàrdia, guàrdia.
—Fes-me les sabates netes.
—A jeure te n'has d'anar tu, que no ets anador pel carrer. Guàrdia.
En niqui gris, mostós i amb un dit de xafarrí, pegà volada, volà, un instant, enlaire. El pantaló de llista, fet un moc com si en Josep Bover, pintor, hagués dormit vestit, els calçotets amb la grogor del trimestre, després de volar, «guàrdia, guàrdia», anaven a caure damunt la cistella estibada a caramull, verda amb tres escaroles, vermella de dos quilos de pebres envidriats, per torrar, groga de dos quilos d'albercocs, d'una que feia la carrera pels carrerons de La Porta, però que no era «la Mercedes la Moixarra», ni «na Consumera», ni «na Tibiquoqüe», ni «na Telefunken», sinó que sortia de «El Ajoaceite. Sólo dormir», es deia Caterina i era de Son Gotleu.
N'arribaren tres i eren guàrdies.
—Ja l'hem tornada a agafar, artista? Anem a comissaria. Però, primer, posa't els calçons, home de Déu.
Anava tot nu, a la Porta de Sant Antoni atapeïda de gent color de lleixiuada, i, just un instant, en la pell magra on es marcaven les costelles, en la misèria del redol de l'animal penjat, es va veure sota el sol de migdia l'esplèndida i dolorosa figura de Phome.
A poc a poc, amb unes calmes del senyoriu, es posà el niqui, els calçotets, el pantaló de llista i, un cop vestit, l'admirable dignitat de l'home per al sacrifici de cop quedà xuclada, esborrada, i vaig tornar veure allò d'un desgraciat trinxa entre dos guàrdies.
—Anem, anem a comissaria.
—Sí, senyor. Un momentet, però, si no li sap greu. I en Josep Bover, pintor, a l'enllustrador:
—Fes-me les sabates netes;
