Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'entrada del Parc pel Marquès de l'Armentera era la primitiva que donava accés al Jardí del General, el germen del que després ampliat, arran de l'exposició de 1888, es convertiria en el Parc de la Ciutadella. En aquest espai podem llegir un text de Conrad Roure que en descriu la configuració i un fragment de L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol que hi van a esplaiar-s'hi, cosa comuna dels habitants que vivien reclosos en els carrerons de la Barcelona medieval.
El Jardí del General, que es trobava situat a l'extrem del Passeig de la Duana, el va fer construir el 1815 el general Castaños i aquest fou el motiu de la seva denominació per part del poble.
Era el Jardí del General una regular extensió de terreny, delimitada per una tanca de ferro, en l'interior del qual hi havia un petit estany, envoltat d'avingudes de terra, vorejades d'arbres, a l'ombra dels quals hi havia bancs de pedra. En el centre de l'estany existia una península diminuta, en la qual alguns paons reials mostraven l'esplendor de les seves plomes. En un extrem del jardí, hi havia una gabial d'ocells de grans dimensions, on hi havia engabiats infinitat d'ocells exòtics, juntament amb els indígenes que hi queien per una trampa, que en forma de cistella ornamental, servia de coronament de la cúpula del tancament.
Entre els arbres que creixen a la vorera de les alberedes hi ha havia alguns nesprers, planta exòtica, que començava a conèixer-se aleshores a Barcelona, amb les fruites dels quals, quan arribava l'època, els vigilants obsequiaven als edils barcelonins.
El Jardí del General era punt de reunió d'ancians, dides i mainaderes i, per la proximitat a la Ciutadella, hi acudien els soldats, durant les hores en què es trobaven lliures de servei.
Les tres Maries en comandita havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarda, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarda enmig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar al «Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés per a dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses per a dir-se: que elles, ai!, amb lo de l'hàbit, ja no tenien res a dir en aquesta vall de llàgrimes.
La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, se'n van anar cap al Jardí.
S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del General», i, ja abans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins conhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat amb pedres petites i clapejat de petxines blanques, amb rengles de boix retallats i emmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les tres Maries.
Les Maries havien deixat avançar an els dos enamorats perquè fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure que era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no en sabia.
Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or que havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:
—Tanmateix, sembla que ja cauen les fulles.
—Cada any cauen—va contestar ella, i van continuar caminant
Altres indrets de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera: