Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Font monumental construïda entre 1875 i 1888 segons projecte de Josep Fontseré, probablement amb la participació d'Antoni Gaudí, encara en etapa de formació. Les escultures, de temàtica mitològica, van ser encarregades als principals artistes del moment: els germans Vallmitjana van fer el grup escultòric del Naixement de Venus, els grifons són obra de Rafael Atché, la Quadriga d'Apol·lo que corona el conjunt va ser realitzada per Rossend Nobas, a més de diverses escultures d'altres autors. Situats en diferents punts de l'entorn podem llegir diferents textos: un fragment del poema que Jacint Verdaguer dedicà a cantar el nou parc sorgit de l'Exposició Universal; un fragment de Josep Pla rcordant copm valorava de jove la singularitat del parc; un poema de Xavier Benguerel (Barcelona, 1905 - 1990) que recrea l'ambient dels anys trenta del segle passat; dos fragments de la novel·la Ramona, adéu, de Montserrat Roig que s'hi ambienten; un fragment d'un conte d'Empar Moliner (Santa Eulalia de Ronçana, 1966) que ironitza sobre els comportaments de la militància feminista i, finalment, un episodi clau de la novel·la La mala dona, de Marc Pastor (Barcelona, 1977) en què es ficciona la història real d'Enriqueta Martí que es dedicava a segrestar i fer desaparèixer infants en la Barcelona de començaments del segle XX.
Lo parc (Fragment)
(Exposició Universal de 1.888)
Lo segle donà un tomb, i Barcelona
se desvetllà amazona,
i al veure aqueixa mola davant seu,
li dóna un cop de peu.
Los que li feren guerra
se deien ells amb ells: —Què hi farà allí?-
Ella enfeinada va aplanant la terra,
la rega amb son suor i en fa un jardí:
ne fa un jardí on soterra
sos immensos oprobis i dolors;
aquells murs que li feren de cilici,
sos grillons i improperis,
la Torre1 del suplici,
tot ho cobreix amb un mantell de flors.
Aprés, tot arborant llorers i palmes,
convida allí mateix tots los reialmes,
de lletres i arts a Universal Torneig.
La cort d'Espanya es féu barcelonina,
i els pobles tots vingueren al corteig
d'on era Barcelona la regina.
Veient que aquells fortins aterra encara,
sos enemics se diuen uns als altres:
—No ens tirarà a la cara
del castell maleït les pedres a nosaltres? —
Oidà! D'aqueixes pedres Barcino en fa un palau
a on cridats tots los pobles de la terra,
en aquell lloc, ludibri de la guerra,
celebra la gran festa de la pau.
Vaig anar molt sovint, en aquella època, al parc de la Ciutadella. Hi vaig aprendre algunes coses. Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi vivien d'esquena. Semblava que la ciutat s'allunyava del punt on havia iniciat la seva creixenca en l'època moderna. A l'hivern era el seu pitjor moment. Els arbres, despullats, deixaven veure les desferres de l'arquitectura de l'Exposició del 88, més aviat d'una amenitat molt relativa. Però a la primavera, amb els arbres florits, retrobava totes les seves anacròniques delicadeses. Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l'esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.
TARDA DE DIUMENGE
No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.
Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí deis envelats.
Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carrousel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.
15 de juny de 1901.
M'ha escrit! I em diu que m'espera demà davant de la cascada del Parc de la Ciutadella. Que se n'ha d'anar al poble dels seus pares. Que el curs s'ha acabat. Però jo no hi aniré. No vull tornar a pecar.
Vaig veure, ombrívola, la silueta retallada dels jardins del Parc. El Parc, el parc solemne, amarat de silenci. Ara plovisquejava i les fulles dels arbres degotaven. De tant en tant, ràfegues de vent xiulaven de més enllà dels jardins. El dia era orc i trist. Contra el vent, vaig penetrar per l'avinguda dels Tells. Vaig agafar el camí, sinuós i ple de fang, de l'esquerra. No era el mateix dels dies de sol. Vaig arribar xopa a la cascada, que desapareixia sota l'heura del darrera. Semblava una obaga, i vaig comprendre per què deien que la gent s'hi suïcidava. No hi vaig veure ningú. La plaça era deserta i les rafegades menaven les fulles d'un cantó a l'altre. M'admirava la bellesa de l'estàtua Venus, desafiant, solitària i ardida, la pluja. Vaig dubtar si arrecerar-me al passadís de la cascada, entre les dues arcades. L'aire em glaçava de dalt a baix. Vaig sortir i fou aleshores quan vaig veure una ombra vacil·lant a l'illa dels àlbers. Els esfinxs que aboquen aigua a l'estany la voltaven. No hi veia ni els nenúfars, ni les aus, solament uns tons negrosos que destacaven l'ombra. Sentia els peus que s'enfonsaven dins el fang, cada cop més xops. La humitat em calava els ossos, els cabells se m'enganxaven a la cara com si fossin un mocador, l'aigua em relliscava rostre avall, pel coll, entrava dins el pit, notava les sines glaçades, la fredor que m'havia arribat al cor. M'havia quedat immòbil, clavada a la terra, els genolls garratibats, el cos enterc. No veia res més que 1'ombra, 1'ombra que s'acostava cada cop més definida, més exacta, amb els ulls sortits, sangonosos. I vaig sentir una massa que em queia a sobre, que m'estrenyia la cintura, que em ficava la mà dintre el vestit...
18 de juny de 1901.
... i vaig arrencar a córrer, amb els baixos de les faldilles humits de fang i el vestit esquinçat per dalt. Vaig agafar de nou el camí sinuós, que ara em semblava un camí de mala petja, ple d'aiguamolls, de fanguer. I, al passeig dels Tells, vaig enfonsar el cap sota el vent, sota la pluja, per no plorar, per esborrar l'ombra. Els cabells em cobrien els ulls i m'enfrontava a la ventada, que ara m'arrossegava amb força al defora del Parc. En sortir, vaig agafar un cotxe de punt que travessava, en direcció al Born, al Saló de Sant Joan i vaig dir al cotxer, a casa, dugui'm a casa, que és al carrer de Còrsega. De pressa, que no em trobo bé. Li vaig dir que no em trobava bé perquè no tenia alè, perquè no volia esclatar en sanglots, allí, dins el cotxe de punt. Vaig tremolar fins a casa, els ulls em feien pampallugues, hi tenia un tel. Encara tremolava quan, a casa, en Francisco em va agafar i em va posar dins el llit, sense sang, esblaimada.
Diumenge, a mig matí, la Ciutadella és un concert de xiscles infantils. En Bocanegra camina per entre les tauletes on els matrimonis prenen el vermut. Un felí a la caça, cercant una víctima solitària. La muntanya russa del Saturno Park retrona en el seu recorregut, com si la boca oberta de la cara del diable monstruós que és el vagó de proa bramés. Les parelles saluden els fills cada vegada que el tren gira a la vora de la terrasseta, i aquests responen amb crits i rialles, sense atrevir-se a deixar anar les mans.
En Bocanegra ja va néixer adult. No ha estat mai nen, no ha jugat als carrers amb d'altres nois i noies de la seva edat. Ni a la pilota, ni a tocar i parar, ni a la xerranca ni a res. Pidolava per menjar, la policia l'enxampava, el portava a un hospici i ell se n'escapava. Sense amics, només tenia companys de malifetes. Sense afecte, només la freda protecció institucional. Realment, en Bocanegra podria sortir en una novel·la de Dickens, i ningú no se n'estranyaria. I amb això no pretenc justificar-lo. No tots els orfes que han crescut al carrer s'han tornat mig salvatges amb tendències necròfiles i pedòfiles. I a Barcelona del tombant del segle XX, la Barcelona pròspera de les exposicions universals, n'hi ha molts d'aquests: alguns acaben morts per la tuberculosi, a altres els atropella un tramvia, la majoria es fan lladres fins que un mal tanto els mata, i són pocs els que formen una família. En Bocanegra se sent malament quan en fa alguna de grossa; es culpa i s'odia i voldria matar-se. Però mentre l'està fent, mentre actua, és un veritable cabró.
L'Enriqueta l'ha obligat a dutxar-se, o l'ha dutxat ella mateixa, més ben dit. L'ha ensabonat amb una esponja rasposa i li ha tirat per sobre un gibrell d'aigua.
—Has d'estar presentable o les dones et tindran por. I una dona amb por té els fills sota la faldilla. Ja se senten massa rumors, i això no ens fa cap favor.
Només les monges del correccional del carrer Aribau l'havien tractat així. En Bocanegra tem l'Enriqueta, però alhora descobreix una protectora en ella. Se sent com si fos un d'aquests ratolins que, en néixer, poden ser devorats per la mare si els veu com una amenaça.
Vaga per entre les atraccions, com qui no vol la cosa, al descuit, sotjant les mainaderes.
Un nen d'uns quatre anys s'està entre una munió de gent, amb la mirada perduda. En Bocanegra l'espia una estona. El veu deambular amb els ulls a trenc del plor. Ell intenta trobar els pares o qui sigui que sembli que també el busca, però no hi ha ningú. Encara li fan mal els ossos de la prova a què el va sotmetre l'Enriqueta a la cafeteria i no voldria tornar a rebre per equivocar-se en l'elecció del moment. El comboi demoníac torna a passar xerricant ben a prop, com si fos el diable qui empenyés el nano a fer el pas definitiu.
—Com et dius, maco? —diu en Bocanegra, a la gatzoneta, amb el to més dolç que coneix.
—Antoni —respon ell sense mirar-lo als ulls. Busca un rostre conegut. Fet i fet, tots dos tenen por.
—Els papes se n'han anat i m'han dit que et porti a casa. El nen ara sí que li fa cas, però roman mut. Com tot el parc, que sembla que sigui un desert de sons. Com si cada mot que en Bocanegra digués fos escoltat per tothom.
—Vine amb mi, que et portaré amb els papes —li tremola la veu.
El nen no s'atreveix, té arrels sota els peus. En Bocanegra treu un caramel que l'Enriqueta li ha donat, i l'hi ofereix. Pel camí, diu. L'acció fa efecte, perquè l'Antoni allarga el braç i agafa el dolç, no sense recança, i en Bocanegra ho aprofita per entomar-lo de la mà i incorporar-se. Anem.[1]
[1] Pastor, Marc, La mala dona, Barcelona: La Magrana, 2008, p. 148-149.
—Hèctor, fes-me el favor de mantenir recte el núvol, que el grapo— li demana la Laura Garriga al seu nano. Però ell aguanta el paper d'embalar sense deixar de mirar al terra. —¿Eh? Va, posa-hi una miqueta de ganes, coi!
La Garriga ja ho comprèn: per un adolescent és costerut haver-se de passar el matí de diumenge amb la seva mare, i si per ella fos no hauria vingut. S'hauria quedat a casa com volia, fent la seva. Tenint la seva privacitat, que repeteix la psicòloga. Però l'ex de la Garriga justament no troba bé que estigui tot sol tantes hores davant de l'ordinador, mentre ella es dedica a l'Associació. L'ex se'n burla sempre, de l'Associació.
Són al parc des de les vuit. A les deu comença l'acte, però totes les associades, abans, han d'inflar els globus amb la màquina d'heli que han llogat, han de penjar la pancarta a l'escenari i col·locar les cadires de plàstic en rotllana, perquè les dones s'hi asseguin a fer mamar les criatures, totes juntes. Celebraran el Dia Internacional de la Lactància Materna, però, a més a més, aquest any, que ja es el cinquè, volen establir un rècord Guinness d'alletament. [...]
Els dos pobres piquen de mans al ritme de la música. Al costat d'ells, a peu dret, hi ha la Guímaráes amb un pit enlaire i la criatura amorrada al mugró. Quan la Garriga se n'adona corre cap a ella. L'engrapa pel braç enfurismada.
—Culleres, Assunçáo! Doncs entra a la rotllana, fes-ho aquí dins amb nosaltres, ¿que no veus que es tracta d'això?
Però resulta que no ho vol de cap manera. No diu res i riu. Només fa que no amb el cap, que no i que no. I no para de riure i el nen no para de xumar. L'Adela s'acosta.
—¿Però no és el mateix fer-ho a dins que a fora?—prova d'ajudar—. ¿Que no veus que avui hem vingut a ensenyar com mamen les nostres filles i fills? ¿No et sembla que les diferències culturals ens han d'enriquir, en lloc de separar-nos?
La Garriga fa el gest, amb les mans crispades, de voler escanyar-la. El Dia de la Lactància Materna, totes les dones de l'Associació Progressista Via Làctia estan assegudes en una rotllana donant el pit, excepte una, que fa el mateix tres metres més enllà.
—Si per culpa teva no fem el rècord, et mataré!— l'amenaça entre dents. Però aleshores li sona el mòbil: els de la tele, que arribaran tard perquè són en un desallotjament okupa i hi ha hagut disturbis. Mentre parla, s'ha de tapar l'orella lliure per no sentir els aplaudiments, els plors infantils i l'última estrofa de la cançó:
Si els homes anessin al paritori,
donar el pit seria... obligatori!
—¿Segur que no vols seure a dins de la rotllana a fer exactament el mateix que fas? —torna a preguntar a la Guimaraes, un cop ha penjat. L'altra mou el cap, rient. Ara ja té la criatura a la meta esquerra.
—Si no entres, ja parlaré jo amb l'assistenta social! —li crida.
—Racista—contesta la Guimaráes.
—Només em falta això. Racista! —es queixa la Garriga mirant al cel—. Ara resulta que sóc racista, justament perquè la vull integrar. Com que vull que tot surti bé i vull que no se la discrimini, sóc racista.
Mou el cap amb desesperació. Si els de la tele veuen tot de mares en cercle i una immigrant a fora, ¿què faran? Entrevistar la de fora i preguntar-li com és que no seu amb les altres, si és perquè algú l'hi ha impedit. No es vol ni imaginar les notícies: la Guimaráes donant el pit en un racó i els dos pobres fent declaracions.
—L'any que ve, amb mi no compteu. No penso tornar a ser presidenta. Plegó. N'estic tipa.
Altres indrets de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera: