Monument a Pau Claris

Autor: Joan Fontcuberta i Villà
Obra: Antologia poètica , 1993

Epigrama

Sepulta Febo sa claror divina

de convexo cristall en pira ondosa

quan flama errant, antorxa lluminosa,

obscuredats la Lluna predomina.

Clara Estela segueix a Proserpina,

Estela de son llum èmula hermosa

i fixa, si no alada mariposa,

cerca d'ell sos incendis examina.

Així Claris preclar és Sol il·lustre,

ses armes són Estela i Lluna clara

i son fatal ocàs, nit importuna;

mes amb etern inextingible llustre,

argenta vencedor, propici empara

a l'astre noble i a l'hermosa Lluna.

Autor: Joan Fontcuberta i Villà
Obra: Antologia poètica , 1993

Vencedor lo reconeixen estes dos  estances

 

D'Eolo romp lo vent caverna dura

los raigs sepulta lo farol febeo

Neptuno altera turbulència obscura,

les ones desenfrena irat Nereo,

Amfítrite l'espuma argenta impura,

altera's Glauco i s'entorpeix Proteo,

mes, quan llustrós Sant Elm sos raigs ostenta,

callen los vents i cessa la tormenta.

Sent així Catalunya victoriosa

cruel furor i còlera inhumana,

d'un rei injust, tormenta procel·losa,

d'una nació superba, enveja insana,

quan nostre deputat, llum portentosa,

venç de tants enemics fúria tirana

i, en la tormenta cega i importuna,

Sant Elm és vencedor, sa clara Lluna.

Autor: Àngel Guimerà i Jorge
Obra: Obres completes II , 1978

 

Darrer plant d'en Claris

Sento les passes de la mort que em volta,
i el seu alè glaçat sobre ma cara.
En l'hora aquesta mundanals rancúnies
com vol de corbs al clarejar lo dia
de mi s'allunyin, que el Senyor m'és pare,
i els grillons besaré si Ell los envia.
Pàtria: tu deus lluitar; mes com lluitaren
les tribus d'Israel: si la victòria
Déu te l'aparta, almenys que les centúries
te vegen per l'amor empresonada;
i altra volta se senti allà en la glòria
d'en Ferran i d'en Jaume l'abraçada.
Tots los grillons no maten ni envileixen.
Què són marges al riu, si al mar camina!
Treballa: un jorn a ta mestressa els pobles
li diran «t'és germana», per a honrar-la;
pensa en Jesús que de la creu mesquina
va fer lloc esplendent a l'abraçar-la.
I els últims mots, escolta'm, Catalunya:
tu has estat i seràs: ni en mort ni en vida
vincla son tronc lo roure centenari.
Quan va a pondre's lo sol, sa llum incerta
amb l'últim raig deixa una gent dormida;
i el raig mateix a una altra gent desperta!