Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El bar del Centro, situat a la Rambla del Mig amb el número 55 va ser, segons testimonia Jaume Passarell, el primer cabaret a l'estil de París que va funcionar a Barcelona. Durant anys va ser l'aixopluc de la bohèmia més marginal i pobre de la intel·lectualitat catalana, entre els quals cal destacar Joan Salvat-Papasseit. Fragments de memòria de Passarell ens en descriuen la situació, l'ambient i els assidus concurrents, consumidors de diferents tipus de droga, especialment cocaïna,
La cocaïna va infectar el Bar del Centro primerament, i s'escampà després per tot el districte cinquè. Varen ensumar-ne una colla de parroquians assidus d'aquell establiment. L'Àngel Samblancat, en Plató Peig, el filòsof d'Igualada Francesc Susanna, en Lluís Elias, el crupier Picolin, i una bona part de les mosses que hi acudien. D'en Capdevila també van dir que s'hi dedicava. Nosaltres, que hi érem, no ho vàrem veure mai. Per tant, ens permetem de dubtar-ne. En canvi veiérem com, de vegades, s'exaltava, i exclamava, amb aquella veu gruixuda, desproporcionada amb la seva còrpora minsa, davant de tothom, i amb una gran sorpresa per part dels cocaïnòmans que es refugiaven en un racó fosc de l'establiment així que es decidien a untar-se les genives o els forats del nas amb aquelles pólvores blanques: «Jo em vull emborratxar de carn d'olla!» Això ens sembla que vol dir una cosa ben clara. Que ell estava per la «cocaïna» tradicional que engolien, i engoleixen encara avui, tots els migdies, els terrassans del país, que són la gent que toca més de peus a terra del món. Era tota una paradoxa que mentre aquella gent s'omplien el nas o les genives d'aquelles pólvores que, segons diuen, fan somiar truites de tota mena, ell s'untés la imaginació de plats d'escudella i de carn d'olla. Si això darrer era romanticisme «molt segle divuit» cal confessar que resultava bastant diferent de l'altre...
Bé, doncs. Què era, fet i fet, el Bar del Centro? Un bar de boigs que estava situat a la Rambla del Mig, al costat mateix de la Llibreria Francesa. Funcionà durant tota la guerra del 14. Fou el primer cabaret —és un dir— de Barcelona on es ballaren tangos i s'ensumà cocaïna. De vegades la «cocaïna» era àcid bòric, però també feia efecte. El bar, a peu pla, i el cabaret, al soterrani, que era humit i feia tuf de romàtic. Al sostre, uns parracs de guix, de coloraines, atapeïts de bombetes. Herba pels angles i un piano desafinat en un racó. Tot plegat, trist. En Fontdevila deia que figurava el quadre submarí d'Els fills del capità Grant executat per un aficionat. Ell fou qui va batejar-lo. Li posà «Au fond de la mer», que és la traducció literal del començament d'una cançó popular infantil que les nenes, fa anys, cantaven quan jugaven pels carrers, fent rodona tot ballant, i que deia així: «En el fondo del mar, materile, rile rile...»
I al bar, una colla de bohemis. En formaven part, a més d'en Fontdevila, que era el cap de colla del grup, l'Amichatis, en «Pal», germà petit del pintor Pasqual Monturiol, que signava els seus dibuixos amb aquell pseudònim, el qui signa, en Capdevila, Joan Tomás, Francesc Susanna, Plató Peig, el pintor Gausachs, J. Salvat-Papasseit, Emili Eroles, Lluís Elias i el seu germà Jaume.
En un racó del bar i apartats de tothom s'hi refugiaven l'àngel de Déu que era en Salvat-Papasseit i el seu company fraternal Emili Eroles. Tenien el virus revolucionari ficat al cos i s'esbravaven redactant un full setmanal retolat Un Enemic del Poble. En Salvat era «gorkià», que ve de Gorki, i signava els seus escrits amb aquell pseudònim. L'Eroles també ho era, però no pas tant com ell. El pobre Salvat se'n va anar d'aquest món abans d'hora i l'Eroles es va quedar sol. La febre revolucionària se li va anar calmant de mica en mica. Un cop calmada, es féu llibreter de vell i avui, ja calmat del tot, i d'això ja fa anys, és, entre els del gremi, un dels més fins.
En aquells temps, tot i la inseguretat del nostre viure —el meu i el dels altres—, la incertesa del demà i àdhuc del demà passat que eren, normalment, d'un color força tronat, estàvem tots nosaltres, i el país igualment, molt més alegres que no ho està, en general, la gent d'ara. No sé si m'enteneu...
El primer cabaret a l'estil dels de París que va funcionar a Barcelona durant la guerra del 14 fou el Bar del Centro. Estava situat a la Rambla del mateix nom, entre els carrers de la Unió i el de Sant Pau. Al costat mateix de la porta per la qual s'entra a l'escenari del Liceu. I al soterrani d'aquell establiment. Era tronat i feia tuf d'humitat. Era tan casolà que s'hi podia anar en cos de camisa i amb les espardenyes a retaló. S'hi va apilar de seguida tota l'«aristocràcia» que aleshores brollava pels carrers d'aquells voltants, en els quals, certament, n'hi havia molta.[1]
Altres indrets de Barcelona: