Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el xamfrà de Numància /Diagonal, el 2013, l'Ajuntament de Barcelona va encarregar dos grafitis dedicats a homenatjar Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, en l'any delseu centenari. Tots dos contenen de rerefons frases cèlebres de les seves obres cal·ligrafiades. L'obra, que es va realitzar a mà i amb esprais i pintura plàstica, va anar a càrrec dels grafitistes Nados, Kram i Inocuo. La inauguració/aparició va coincidir amb l'inici de la Setmana de la Poesia. Podem llegir-hi un fragment d'un conte molt autobiogràfic de Rodoreda en què superposa els records d'una Barcelona d'abans de la Guerra Civil i les vivències de la depressió que estava passant a Ginebra en ple exili. De Salvador Espriu, com a lectura, ens podem servir d'un fragment narratiu en què Salom, alter ego de l'escriptor reflexiona com passa el temps a la seva Lavínia (Barcelona) i en un simbòlic país Alfaranja (Catalunya), on es malparla un idioma, el rosalbacavà (rossellonès/alguerès/balear/català/valencià).
«Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat, una gran ciutat, sí, i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia». «No divaguis tant», el vaig advertir. «És veritat, perdona», va reconèixer Salom. «Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu una altra vegada a Lavínia, on vaig passar la infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.
"I que serà, el bon minyó?".
"Advocat, com el pare".
»I em vaig graduar d'advocat.
"Ara a exercir", va dir el meu pare.
»Però les lectures m'havien capgirat el cervell.
"No, papà", li vaig respondre. "No m'agrada el dret, penso volar més alt".
"Que potser faràs de comerciant?", va preguntar amb un bri d'esperança el meu progenitor.
"No, vull reformar Lavínia, Konilòsia i totes aquestes coses".
"T'ensorraràs, gandul", va dir el meu pare.
»Jo vaig somriure amb suficiència. I em vaig ensorrar».
Salom va callar un moment i després prosseguia:
«Sí, em vaig ensorrar, jo, el redemptor. Durant deu, quinze, vint anys, vaig remar a contracorrent. Sabeu el que això, sabeu com esgota la lluita de cada dia contra la mesquinesa, la hipocresia i la ignorància de Lavínia?
El cel es cobria de núvols espessos. Un vent baix, que alçava brusques polsegueres, els portava de la banda de mar. Avançaven de pressa, devorant estrelles.
A la plaça Molina el cel ja era tot cobert i el vent panteixava sinistrament a les cruïlles i per damunt de les teulades.
-Quin acabament de nit que es prepara!
-Ja t'he dit que el vent m'agradava.
Es tragué la capa que el vent feia voleiar horitzontalment i la hi donà.
-Guarda-me-la.
Ell l'agafà, s'aturà, mirà el cel.
-¿A quina banda viu de Consell de Cent?
-De cara a mar, a l'esquerra, baixant del passeig de Gràcia. ¿Per què?
-Per la Via Augusta farem drecera. Adoben el carrer i el camí no és massa bo, però hi guanyaríem molt. Ho dic pel temps.
Ni tenia pressa ni por de la pluja. Tenia ganes simplement de passar per aquell carrer tan ample, tan desert. «Semblarà que estiguem sols al món». Recordava que, cap a la meitat, entre Molina i el baixador de Gràcia, hi havia un jardí amb un plàtan molt vell plantat ran de reixa, amb tot el fullatge decantat al carrer. Sentir passar el vent per entre les branques d'aquell arbre, al costat d'aquella noia, seria inoblidable.
Tot d'una començaren a caure gotes. Espaiades, però rodones i feixugues, percudien el sòl amb una remor sorda que augmentava de densitat d'una manera inquietant.
-Només faltava això. -La noia mirà a banda i banda cercant un lloc on poder-se aixoplugar.
-Si volem trobar una porta, haurem de córrer fins a la casa rosa. En aquest tros només hi ha jardins -va dir el minyó una mica esverat.
Haurien de córrer com dos infeliços. Maleïda pluja que li desfeia tots els projectes.
-Posi's la capa i no es mullarà tant. -La hi posà i amb les dues puntes li féu un gran nus davant dels genolls-. ¿Podrà córrer?
-Em sembla que sí.
Agafats de la mà es precipitaren carrer avall perseguits per la pluja i el vent que els empenyia una mica de costat. De terra s'havia aixecat una olor calenta, asfixiant, de pols humida. La pluja semblà minvar un moment: el núvol que l'havia duta devia haver passat, però un altre de més feixuc s'apropava.
Altres indrets de Barcelona: