Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al peu de la carretera que porta a l'ermita i el castell de Farners trobarem la Roca de l'Avi, una de les moltes composicions granítiques de la zona denominada el Rocar, al davant ens quedarà un dels penya-segats amb l'allau de roques que caracteritzen la geomorfologia d'aquestes muntanyes. Hi podem llegir un poema de Joan Vinyoli que imagina la simbiosi del poeta amb el paisatge i un fragment de la novel·la Sauló, d'Assumpció Cantalozella que es refereix a l'antiga capella de Sant Pere Petit.
Pròsper
M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.
Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta del sol.
Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i griu,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc entenebrit,
el magià de la nit.
—M'agrada tot això— va dir en Pere i no havia dit res més en tota l'estona. Això va dir-ho quan passàvem per Sant Pere Petit. L'antiga capelleta de granit de cara al poble. Vàrem deixar el cotxe i vaig atansar-me a mirar el nínxol buit com tantes vegades havia fet. En temps de guerra havien cremat el sant i ara molt sovint hi havia animalots a dintre. Ens enfilàrem a les roques. Les sentia sota els peus les pedres velles i només calia procurar que la sorra del granit no et fes relliscar. I de cop les roques ens van rodejar i jo vaig asseure'm ben arrupida i les roques eren calentes sota les meves mans. I em vaig ajeure de mica en mica damunt les roques que eren rodones i agafaven el meu cos i Pere era al meu costat estirat com jo i l'estimbada de granit no s'aturava fins a baix de tot.
—És sempre una sorpresa totes aquestes roques apilonades fent equilibris, com si no haguessin acabat de caure.
Vaig agafar un grapadet de sorra i me'l deixava caure a poc a poc damunt la cuixa.
—Mira que bonica que és, ben rosada
—És sauló. La muntanya de granit que es descompon de mica en mica.
I en Pere també va agafar uns granets i se'ls mirava al palmell de la seva mà
—Aquest granit que ha estat sotmès a la pressió del foc en el més profund de la terra i ara aquí obert a l'atmosfera descomponent-se pas a pas. Vaig mirar en Pere i la seva cara una boca, un nas. I uns ulls que ja no coneixia. I jo estava sola amb les roques i de mica en mica vaig sentir-me els peus de roca també i les mans i els braços i després el meu cos. I el cap. I existia només amb el granit esdevingut sauló. I damunt meu un immens cel de calor entortolligant-se en una espiral de rojos de violeta d'estiu amb un gran peix escarlata i rodava cada vegada més i més de pressa i havia d'arrapar-me fort a la terra per no caure definitivament daltabaix.
Altres indrets de Santa Coloma de Farners: