Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A aquesta ermita. s'hi arriba per una pista forestal, a tres quilòmetres de l'Esparra. Argimon etimològicament vol dir dalt del món del prefix grec Argi (dalt). Un cop visitat el santuari i situats en un dels terrats que l'envolten amb la immensitat dels boscos de sureres davant la mirada. Podem llegir un fragment de Proses bàrbares, en què l'autor narra l'anada a la cacera de conills amb en Busqueta, un selvatà mig feréstec i com en la solitud i la immensitat dels paisatges que l'envolten reflexiona sobre la natura i el seu tempo vital, la seva immutabilitat i eternitat. Els altres dos fragments són de la novel·la L'hereu. En el primer, encara, s'hi narra les sensacions de l'autor enfront la magnitud solitària d'un bosc de sureres i, en el segon, hi descriu les vivències d'una cacera de senglar. La caça era una de les grans passions de Bertrana.
No sé com, ni en quina ocasió, en Busqueta esdevingué el meu company. Era simpàtic, en Busqueta, sempre tan intrèpid, tan ponderatiu, amb aquella endiablada fantasia que s'abrandava per no res, com una gatosa seca al contacte de la petita flama d'una cerilla. A mi ell m'admirava perquè sabia matar les perdius al vol. De primer antuvi ja volgué emmenar-se'm a la seva afrau, allà on ell cometia veritables hecatombes. Això era una gran mostra de confiança, car el brau bosquerol no descobria mai a ningú els llocs sortosos per a un caçador.
Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble, ell, cada diumenge, venia a trucar a la meva finestra, a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient de la canilla voluntària que en Busqueta comandava.
Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a quins deserts ni a quines maleses. Crec que en deien el Sot d'Infern. Una hora llarga de caminar entre la negror dels suros, per corriols aixaragallats que muntaven drets, intransitables, on la planta de les espardenyes d'en Busqueta s'encastava d'una manera especialíssima, amb una graciosa elasticitat de moviments i una admirable fermesa. Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les vèiem guspirejar entre els brucs i arboços més alts que nosaltres que formaven laberíntics passadissos humits i frescos, embaumats per l'efluvi misteriós de les molses i sajolides.
I barranquejàvem molt, pujàvem sense prendre alè, ens apressàvem de valent i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor de sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament abandonant-se a la platxèria orgíaca de les nits caldes.
I començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica i s'estimbava sot avall amb el seu trotar centàuric, seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se entre esgarips i udols.
En traspassar un serradet o en endinsar-se en alguna pregonesa del clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.
Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat al mig del majestuós escalonament de serralades brunes, encrespades, verdejants com ones formidables d'una mar immòbil.
La quietud més gran, la quietud més fantàstica, m'envoltava. Era dia clar. Però tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa. Viu impassiblement, silenciós, adust, tràgic. No somriu al sol, i als sacseigs dels oratges respon amb un brandar d'ensonyat. ¿Com ni qui deixondirà aquelles soques grandioses plenes de molsa i d'esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles crestalleres dels gresers esmolades per l'aigua dels núvols?
El meu cor xic, la meva ànima xica, se sentien com estamordits, com dissolts, com contaminats per aquell son eternal.
Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se'l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors.
Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable vaivé de clotarals i serres i per l'altre la immensitat de la plana perduda en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de la rodonesa de la terra i de la seva pesantor aclaparant venia a inquietar-me. I que estúpidament comprensible se'm fa això, explicat amb la irrespectuosa senzillesa pedagògica, dins l'esquifida sala d'una escola primària i enfront d'un grotesc aparell geogràfic on el sol, la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes tiges de llautó! Però mediteu-ho detingudament dalt d'un cim, mentre els vostres ulls s'esplaien i escodrinyen el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres, plegant-se estotjades sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu meravellats, el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna, d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra. No sé per què, en la humana intel·ligència, hi han llançat aqueixes llavors de petites certeses que hi formiguegen impotents, torturant-nos en va!
Ni sé per què jo, aquells matins d'agost, mentre en Busqueta sorollava la malesa, en la pau sobirana d'aquelles soledats, esdevenia filòsof i repetia com un orat, isòcronament, cruelment: —Jo visc, jo visc; que estrany és viure! I la terra roda, roda, rodarà eternament per l'espai sense fi, sense fi...
El bosc inquietant, misteriós, la sureda fantasmagòrica amb nius de gaigs i tórtores; l'horta frescal amb la seva bassa plena de granotes i tritons; la riera oculta per la verneda atapeïda amb les seves roques balmades sota les quals, en l'aigua quieta i diàfana, cuejaven anguiles i barbs; l'ermita, guaita de l'afrau, que li feia esperançar l'assistència a un aplec amb ballades i tir de rodella; el molí del poble, un gran casal situat allà baix en un sot de fronda, famós per les seves oques blanques i la seva gossada de conillers, on ell era rebut amistosament, on li oferien mel de romaní, nous i figues seques, i on els nois del moliner li parlaven de caceres prodigioses, de baralles amb guineus i gats mesquers, i tot això, i encara el prat on pasturaven les vaques i els vedells, els caminets xirois, l'obaga amb la seva font regalada i cal Pobric, una casa com el puny, des d'on es descobria mig món, tot això, dèiem, esperava Inocenci com si exclusivament existís per fer-lo venturós.
Aleshores vàrem enfilar Argimon i tot va ser diferent. El camí donava voltes i havíem aparcat el gip a baix. El poblet de l'Esparra ben deixat anar amb el campanar i el roure de la plaça «un roure que sis homes no el volten» al mig d'aquelles suredes reganyudes, que lluitaven en va per vèncer la misèria en la qual el foc de feia sis estius les havia deixades. La Margi estava molt callada. Per això li vaig dir
—Vine, preciositat, mira la sorpresa
Darrera els boscos, enllà de la plana i després de les muntanyes blaves del final del cel, una escapada de mar.
La Margi va dir
—És allà on voldria ser jo, al mar. Lluny d'aquest malson de desert d'arbres.
Ja quasi érem a dalt i l'espai del nostre entorn era cada cop més minso.
La Lina va dir
—Em sembla que caurem daltabaix amb la muntanya i tot.
I va asseure's perquè deia que li rodava el cap.
Recordo aquella sortida com un gran silenci. Un dia de gran quietud en nosaltres i en el bosc.
A dalt, només hi havia una ermita mig enrunada i una esplanada davant, petitona. I no et podies moure gaire i la punxa de la muntanya s'acabava en el campanar.
Vàrem dinar totes tres a la roca que donava al buit.
No dèiem res i els camps feien onades de boscos i rostos, al capdavall de tot.
Elles dues, ara ja sense cap impediment, s'agafaven pel coll i de tant en tant es besaven amb petons curts i la Lina passava la mà pel cabell de la Margi.
Les vaig deixar i vaig entrar a l'ermita. I no vaig poder-me estar d'agafar l'escala de cargol. «Aneu en compte que amenaça ruïna», m'havia dit l'home que guardava la clau. I l'escala pujava estreta ara un peu ara l'altre i s'enfilava forat amunt i el cargol volta que voltaràs l'el·lipsi se m'enduia ben atrapada a la molla amunt i avall i era negre el forat i un pic brillant al fons de tot de dalt. Vaig arrapar les mans a la paret i em vaig anar ajupint de mica en mica. Aleshores vaig fer un crit molt llarg i l'escala va deixar de donar voltes.
Altres indrets de Riudarenes: