Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Santa Martí de l'Esparra està documentada d'ençà del 1169 i depenia de la parròquia de Sant Pere Cercada i formava part del vescomtat de Cabrera. És un edifici molt auster exteriorment, de planta quadrada, amb finestres ogivals, porta d'arc carpanell. A la banda dreta de la façana hi ha el campanar de torre, també de planta quadrada. De l'antiga construcció romànica, que tenia una orientació diferent, en resten tan sols alguns vestigis, com un capitell ornat amb motius florals i l'antic altar. A dins o fora del temple podem llegir el fragment inicial de la prosa "La missa major en el poble" de Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana.
El rector hauria de dir-la a les nou, però la diu segons li plau. Tot depèn de la gana i del que li guisa per a esmorzar la majordona. Els feligresos ho saben i no se'n fien. Els que viuen una hora lluny emprenen el camí dues hores abans; els que són mes a prop ho fan així que senten les campanades del primer senyal. I com entre el primer toc i l'últim no hi ha pas sempre un espai de temps parell, car el campaner l'amida a belles utes, tots van de pressa. Això fa que ningú no hi arribi tard. Ça com lla, a l'ombra del lledoner de la plaça, hi fa de bon estar i per a plànyer-se de la secada tan bo és aquell lloc com qualsevol altre.
El lledoner és el ver arbre comunal. L'alcalde hi planta els edictes del Govern que només llegeix el moliner, únic que sap lletra. La primera autoritat els clava a la soca amb puntes de París, i, quan no en té, el deixa senzillament allí a la vora, damunt la paret que feren per terraplenar la plaça i que sobresurt a manera de seient, atermenada per grans llosanes. Dos trossos de rajol els subjecten perquè el vent no se'ls emporti.
Els diumenges que hi ha tals paperets els bons pagesos no gosen seure, i si seuen procuren no tocar-los, car els impressiona massa el segell verd de l'alcaldia. Els miren i els remiren procurant endevinar quina mala nova els és vinguda.
Entretant, arriben noies pel corriol vorejat de magraners. Duen la clenxa partida, la cara roja del sol i fressegen llurs vestits nous de crotones ramejades. Passen molt esquerpes i es fiquen de dret a l'església tot posant-se la mantellina. Com que la rectoria és enfront, els homes romanen encara sota el lledoner fins que el rector traspassa. Ell sol fer-ho corrents, tal com estar per casa, sense res al cap i amb sotana lluent, d'un to de pruna negra a mig verolar.
Els feligresos llavors s'atansen cap al llindar de l'església. Alguns es posen el gec, altres van a cercar cadires a l'hostal i tots plegats s'agrupen silenciosos en l'obac de la paret del cementiri.
Fins que veuen lluir l'or de la casulla en la penombra de l'altar major no entren. Un cop han sucat les unglasses brunes i deformades en la pica de l'aigua beneita, es dispersen amb més respecte.
Els més devots se'n pugen prop de l'altar, els més galvanosos romanen al capdavall, els més ensonyats s'aclofen pels racons de l'entrada.
Comença la missa. L'església nova, detestablement enginyada per un paleta de sequer, ressona com la sala d'un casinet rural, Els devots s'hi perden i les cerimònies sembla que es facin per a les teranyines de la volta, que, essent tan alta, no hi ha pas esteranyinador que hi arribi. L'altar també és modern, d'un gòtic vil de tallista novell. Els sants, carregats d'espatlles, tenen un aire grotesc de bonhomia reflexiva: sembla que els en passa alguna.
Com que la porta és esbatanada, entra un torrent de llum que s'esfuma i mor al peu de la tarima on el celebrant es belluga pausat i solemnial, fent grinyolar tes sabates noves.
Els dos únics ciris que cremen entre les tenebres del fons empal·lideixen en rebre la claror del cel, les reverberacions càlides d'una cinglera d'enfront i el viu reflex solar de les parets blanques i els parrals veïns. I ja no semblen llums, semblen dues ditades de cadmi posades damunt les fosquedats aurífiques del retaule.
De fora entren ensems els bruits i les remors profanes. Se sent com una dona renya una criatura, com els pardals xeriquen a la teulada de la rectoria —això fa tombar el cap als escolanets— i com uns godalls es barallen en un cortirol proper.
Altres indrets de Riudarenes: