Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa del número 42 del carrer Major fou on, el 1865, Frederic Soler va escriure Les joies de la Roser, el seu primer drama. En memòria i commemoració, el 1887, el Centre Català de Barcelona i l'Ajuntament dedicaren un homenatge al dramaturg fixant una làpida a la façana de la casa rememorant el fet. Cent anys després, se n'hi posà una altra per commemorar tal efemèride. Situats davant la casa podem llegir el desenllaç del drama en què els diners, les joies, de la Roser, serveixen per alliberar el fill de la família que la va acollir presoner dels carlins que assetjaven la vila. També hi escaurà la lectura d'un fragment de les memòries de Conrad Roure que contextualitza la circumstàncies que dugueren Soler a Hostalric.
ESCENA XII
Melcior, Mateu, Bernat i poble; després Pau.
Bernat. Ja està salvat, gràcia a Déu!
Melcior. Però, amb diners?
Bernat. I a sobrar!
Jo ho vaig dir i vos vau burlar
sempre tots del parer meu.
Jo sabia el gènit d'ell.
Vos vaig dir:—No és amagat
a casa cap hisendat.— (Molt marcat)
I em vau envia al burdell.
Però, jo, tot mosca morta,
sempre cavant amb afany,
fins que ara... ves si és estrany!
sota el pedrís de la porta...
Mateu. Com bat les ales el cor!
Melcior. Tant de goig quasi bé aterra!
Mateu. I has trobat molt?
Pau. (Entrant amb ella.) Una gerra
tota plena d'unces d'or!
Mateu. Ah! És el dot de la Roser!
Bernat. La Roser, que, per salvar-vos,
la vida a sacrificar-vos
anava ja.
Melcior. Com pot ser?
Mateu. Què dius, Bernat?
Bernat. En Miquel
salvava a ton fill, casant-s'hi.
Melcior. I ella el salvava, entregant-s'hi!
ESCENA ÚLTIMA
Els mateixos i Roser.
Mateu. Roser, ets un àngel del cel!
Melcior. I el que jo l'he maleïda.
No mereixo el teu gran cor.
Roser. Sí, Melcior, sí; el teu amor
és tant sols qui em dona vida.
Bernat. Amb algunes joies bones (S'abracen)
he pagat a n'els carlistes,
i en Miquel, quan les ha vistes,
ja ha anal a fer ballar mones.
Pau. Sant Mateu, qui troba es seu.
Roser. Mes hi ha una santa Madrona
que diu que qui troba, dóna,
i ja mai més patireu.
Bernat. Ho veus, ximple?
Pau. Be; jo ho deia!
Mateu. Avui, la boda!
Roser. Sí, sí! (Timbal.)
Melcior. Un timbal ve cap aquí.
Bernat. Vés el càvec si bé feia!
Pau. Quina traça a trobar caus!
(Un del poble apareix al fons, dient.)
Un. El vostre fill!
Mateu. De seguida!
(Tothom corre, com boig, cap al fons, amb els
braços estesos, menys Roser i Bernat.)
Melcior. Ah! Roser! Et devem la vida!
(Se'n va amb els altres. Quan Roser es veu sola,
crida a Bernat amb alegria immensa.)
Roser. Bernat!
Bernat. Què?
Roser. (Abraçant-lo.) Ja estem en paus!
(Ràpid. El timbal no para fins que el teló és baix.)
FI DEL DRAMA.
Durant el còlera morbo del 65, a què em refereixo en un altre lloc, Barcelona, igual que havia ocorregut en l'any 54, quedà gairebé buida, permeti-se'm la frase, ja que tantes persones que per les seves ocupacions podien fer-ho emigraven, fugint de la pesta.
A excepció de Robert Robert i jo, que ens quedàrem a Barcelona, els altres companys de la redacció d'Un troç de paper, que no es va suspendre, i de la rebotiga de Soler, se n'anaren de la comtal ciutat.
Llanas es trobava a Hostalric, on també es trobaven amb els seus familiars, Frederic Soler, Feliu i Codina i Innocenci López.
A Hostalric es varen fer amics del mestre d'escola Andreu Pastells, poeta que, fins i tot abans de la instauració dels Jocs Florals, publicava poesies en català en volums que duien per títol Lo flovioler del Ter i que editava a Girona.
Juntament amb Robert, dedicàvem els dies festius a visitar els amics absents en el seu refugi.
Com cal suposar, sabent que Soler a Hostalric escrivia el drama que havia promès a Vidal i Valenciano, cada vegada que anàvem a aquell poble li preguntàvem per l'obra i en una de les nostres visites em va dir que ja acabava la tasca, que el drama es titulava La pubilla d'Hostalric i que aviat la posaria en escena en el teatret del cafè per jutjar-ne l'efecte.
—Tu surts en l'obra –va dir-me Josep Feliu.
—Jo? –vaig exclamar amb estranyesa-. A sant de què?
I em referiren l'escena del segon acte en què, havent els carlins detingut el fill del protagonista, per qui demanaven un rescat, un dels personatges proposa que per a recaptar la suma es recorregués als propietaris acabalats de la comarca i designant on han d'adreçar-se els encarregats de la missió, diu:
«Tu, Bernat, a ca l'Abella;
vos a casa en Roure, pare.»
A això es reduïa la meva sortida, que, com els vaig dir, poca feina donaria a l'apuntador.
Altres indrets de Hostalric: