Plaça de la Vila

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Obra: Al pie de la encina , 1893

Té aquesta plaça dos grandiosos arbres. Un és el de la llibertat, que es va plantar en temps de la revolució de Setembre, fa ja vint-i-cinc anys. És curiosa la història d'aquest arbre, que ara contaré tal i com me la contaren.

Quan va esclatar l'última guerra civil a causa d'haver-se llançat al camp els sempre impenitents carlins, aquests van arribar una vegada a Arbúcies, i es van anar engrescant en demanar que l'arbre fos aterrat i reduït a cendres, agombolant-se tots a l'entorn d'aquell infeliç plàtan que tenia per crim el de ser l'arbre de la llibertat. anaven ja a dur a terme la seva obra de destrucció , tot ho tenien a punt, quan alguns veïns del poble i els regidors van intervenir prop del cabdill carlí, que em sembla que era el cap de colla Huguet, pregant-li que fes respectar l'arbre, no per ser el de la llibertat, sinó perquè el principal ornament de la plaça, servint de solaç i esbarjo als veïns. Va deixar-se convèncer Huguet pels precs i va accedir a la petició, sempre i tant s'hi fixés un rètol en el tronc que digués: Arbre d'esbarjo.

I així es va fer. I com que la tropa murmurava en veure que se'ls negava el goig sol·licitat, Huguet, ferm en el compliment de la seva paraula, va manar col·locar allí quatre sentinelles amb baioneta calada i amb l'ordre de fer respectar el seu mandat; per tant va passar que els carlins van atorgar guàrdia d'honor a l'arbre de la llibertat. Va guardar-se després el cartell, i cada volta que per accident d ela guerra tornaven a entrar els carlins a Arbúcies, apareixia en l'arbre el cartell protector. Més endavant se'l acudí de plantar un altre arbre al seu costat, per tal que un i altre es confonguessin, salvant-se mútuament, i així és com ha pogut arribar fins als nostres dies.

Autor: Rafael Vilà i Barnils
Obra: Terragada d’alzina , 1983

L'arbre nostre  —Arbúcies—

 

La generosa mà dels nostres avis

nodreix d'orgull la seva fonda rel

i ha anat amunt, amunt, fins que els seus llavis

claven un petó verd al blau del cel.

 

Va aprendre de petit la cançó noble

del passat, de l'avui i del demà:

la llibertat simbòlica d'un poble

que, aferrat a la terra, sap lluitar.

 

Germà del campanar, compta les hores,

amic de l'alba i dels capvespres d'or,

i fa més de cent anys que pesca aurores

en el difícil mar del nostre cor.

 

Coneix el nostre tarannà i, alerta,

endevina les coses d'un tros lluny

car sap que en el secret de la mà oberta

s'hi amaga molt sovint un cop de puny.

 

Va donar-nos ahir la benvinguda

i ens donarà demà l'últim adéu;

és com un sentinella que ens ajuda

quan ballem la sardana al voltant seu.

 

I ara, que escolta com ens ve d'Europa

un himne de promeses exultant,

que entrelluca un prodigi que galopa

com el pas d'un Sant Jordi triomfant,

 

s'enjoia de pardals i d'orenetes

ran el núvol verdós del vent inflat,

i, aixecant-se, magnífic, de puntetes,

torna a ser l'Arbre de la Llibertat.