El port

Se m'acut de parlar més o menys d'això, amb en Ramon, mentre, ja amarrats a una palanca de fusta del club nàutic, endeguem la coberta i enllestim per saltar a terra. Li pregunto, al vell pilot tarragoní, que si recorda com era la platja molts anys abans de començar el port, al temps de la vela. Me'n fa un esquema molt senzill, dibuixant amb el dit sobre el corter mullat. La platja feia, així, un arc d'ermita a ermita, de Sant Gervasi a Sant Cristòfol. Aquí, on hi ha el far, la platja era més petita. Fa una creu quasi al mig de l'arc. Aquí, el baluard. Aquí hi havia el Pes i ara hi ha el pòsit, aquell cafè tan maco, ja el coneixes. A banda i banda, hi havia les cases dels pescadors, les botigues dels peixaters, els magatzems. No hi havia restaurants ni cases de senyors en aquesta part. Davant de les cases hi havia oliveres. S'hi barrejaven les botigues de mar, com les nostres de Calafell, amb cases més importants amb un balcó molt gros, volat, sobre pilastres. A sota, a l'aixopluc, les dones apedaçaven quan feia mal temps o quan calia fer-ho sota les grans solellades. Encara en queda alguna, d'aquestes cases, entre el cafè del pòsit i la botiga de peix de can Victorino. El barri no era gaire gran, però hi havia de tot, tota mena de gènere, diu. Dos o tres carrers més amunt, vora la fàbrica, començava la vila, que era un poble diferent. Abans era un poble de boters i de mariners, però no de pescadors. Els pescadors vivien cara a mar en aquest tros del mig de la platja. Era una platja dolenta, ratada pels llevants i els foranassos, i feia mal trajo. Amb mal temps els bastiments gairebé no hi cabien i s'havien de treure al passeig i de vegades amarrar als balcons. Com a casa, però més sovint. Allà la platja era més plena.

Mai no he tornat a l'estat de gràcia. A aquella platja meva, la de fa —Déu n'hi do!— més de seixanta anys. Allà tot era obert, el mar era meu, el vent bufava a favor, l'arena estava feta per córrer i el cel es podia agafar amb les mans. Jo ho abraçava tot d'esquena a la ciutat, amb les pors i les enveges dels veïns darrere meu. M'embarcava al llaüt del pare, a les barques dels pescadors i als bous que rondaven la costa. Allà sí que hi respirava a ple pulmó. T'ho vaig dir mai, que la meva passió eren els estels? Sí, t'ho devia dir, tot i que tu no ho podies retenir. Hi anava sovint amb un company d'escola que era ben rondinaire.

— Coi, Cisco —es queixava—; com és que el teu estel sempre vola més alt?

— Perquè jo sóc amic del meu estel —cridava jo— i el deixo anar al seu aire.

No fa pas tant que vaig ensopegar amb l'antic company d'infància, ara un impressor conegut, i em va recordar els nostres jocs de platja. Ho va fer amb un deix màgic, com si en aquelles estones i aquelles paraules hi hagués bullit alguna cosa premonitòria. Potser sí. Potser la meva missió des de petit ha estat fer volar estels solitaris. Però et puc jurar que mai no he tornat a veure'ls pujar tan amunt, tan lliures i tan nobles. I és que només un minyó pot ser tan amic del seu estel.