Claustre

Entro al claustre, el volto de pressa, penetro en l'iglésia, corro cap a la portada, i... pertot arreu ruïnes!!...

No sé quant de temps he passat amb la vista clavada en aquests claustres; solament recordo que, apoderant-se de mi com un deliri, he vist les ruïnes del reial santuari aixecar-se, les parets caigudes per terra col·locar-se insensiblement en el lloc que ocuparen un dia i el claustre sencer reconstruir-se: he vist les coronises arrenglerades sobre els capitells, els capitells sobre les fustes i l'escut de Catalunya campejar pertot arreu. [...]

En l'accés del meu desvari, he cregut veure els aparellats pilars del claustre transformar-se en fantasmes vaporoses, i que en cada una d'elles s'amagava un personatge de nostra història. Els he vist caminar de dos en dos, voltant el claustre, formant llarga renglera, el pas acompassat, les mans amagades dintre amples mànegues, i mirant sempre les inscripcions gravades en la pedra. A1 passar-me pel costat em dirigien una mirada tal que em glaçava la sang dintre les venes i seguien llur camí com murmurant pietosa oració. En el més vell; que anava davant, he cregut reconèixer el gran Wifred, per sa mirada serena i bondadosa i per la corona comtal que relluïa sota son caputx; en una figura delicada de formes com els brots del llimoner que creix en e1 pati d'aquest claustre, a Winidilda, i en dos abats de tranquil·la i venerable mirada, al noble Arnulf i al savi Oliba. He vist passar bisbes i abats, Oliba Cabreta, Miró, Arnau amb un rotllat pergamí a la mà, guerrers i monjos, comtes i senyors, i per fi, entre les mil fantasmes, n'he vist una que sota son hàbit lluïa fèrria armadura. Em detinc a mirar-la i ja no em queda dubte: era ell, ell, el gran Bernat, el comte religiós, l'espant dels alarbs, el llamp del Besalú, ell, Tallaferro... Passen tots, s'allunyen els fantasmes, aixequen la llosa de llurs sepulcres, entren dins, passa la visió i em veig voltat dels meus bons amics que m'allarguen la mà. Jo els estrenyo. Silenciosos també, pensen sens dubte en el passat, en el present i en l'esdevenidor d'aquesta joia d'art.

El campanar de Ripoll (fragment)

Però aquell matí d'hivern, llunyaníssim, al fons del glaç del record adolescent, jo tenia potser quinze anys. Ara ho recordo com quan, en despertar-nos recordem un somni, amb precisió i al mateix temps sabent que ja no hi podem tornar, que només existeix com a record.

Un record exacte i diàfan del fred d'aquell matí, en una excursió escolar, quan arribàvem: el fred, com agulles petites fiblonejant les puntes dels dits, el palmell de la mà, esmolant la nuesa antiga del paisatge, davant la portalada romànica de Ripoll. Tot un món, un univers mínim i alhora grandiós de pedra remota, però sense aquella mena de grandària excessiva, sense aquell esclat del gòtic. No: a Ripoll, tot és més íntim, més quiet i reclòs, com el murmuri d'uns mots llegits, en veu molt baixa, en un breviari antic —dauradíssim de lletres miniades— mentre la verdor humida i fosquejant de l'herba sembla que ens prometi la pau d'un son quan la nostra mort —la nostra?— serà ja només un record que no fa mal.

I, mira: ara m'enfilo, ens enfilem, per unes escales que semblen molt altes, altíssimes —i com poden ser tan altes, en una església de mida tan humana?—, unes escales rústiques, que, com que han passat vint anys, recordo fent giragonses. El record és també una espiral, té la forma d'una escala de cargol; hi pugem, panteixants, ansiosos, giravoltant entorn de l'eix secret i invisible de pedra d'aquesta escala fosca que, de tant en tant —només se sent, ràpida i lleu com un murmuri, la fressa dels nostres passos—, rep un cop de tralla de llum del sol d'hivern i de blavor del cel. I potser només m'ho sembla, però tinc, no sé per què, la visió d'un últim tram d'escala que era de fusta. I, quan arribàvem al cim d'aquells graons de fusta, ja érem a tocar de la campana, i hi havia una obertura petita a dalt de tot. I aleshores ens incorporàvem una mica més, potser ens posàvem de puntetes, i trèiem el cap per l'obertura. I no diré que ens rodava el cap; però, de cop i volta, tot era com una pintura d'algun mestre holandès, o potser més aviat com el fons d'alguns frescs de Giotto: vist des de molt amunt, el camp semblava una idea d'ordre feta paisatge. Tot hi era al seu lloc: les terres de conreu, les prades, l'arbrat, els masos, i —molt amunt— aquella torre de pedra i aquella campana i aquell noi que era jo i que ho mirava tot.