Portada del monestir

—Mirau-la aquí-los diu; i la Portada

contemplen per son geni dibuixada,

la història de la santa religió,

en pedra escrita per la mà de Roma,

una crossa de bisbe n'és la ploma,

n'és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema,

set florons que durà en sa diadema

Santa Maria de Ripoll al front;

set cels de pura i divinal bellesa,

la Bíblia al cor de Catalunya impresa,

present, passat i esdevenir del món.

D'aquesta creació dedicatòria,

és sa primera pàgina la Glòria;

en son trono estrellat l'Anyell diví

ensenya obert lo llibre de la vida,

dient a la nissaga redimida:

«Homes ingrats, mirau si us estimí!»

I el llibre els quatre evangelistes miren,

misteriosos animals que es giren

tot estenent ses ales com aucells,

i vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim

vora seu van cantant: «Digne es l'Altíssim

d'obrir lo llibre d'or dels set segells».

Segueix de tota gent, tribu i llenguatge

la immensa processó fent-li homenatge,

patriarques, apòstols, confessors;

la verge mostra de puresa el lliri,

lo màrtir la palmissa del martiri

i sota el braç son llibre los doctors.

En son carro de foc se veu Elias

i en històries aprés i profecies,

Moisès, Jonàs, David i Salomó,

atravessa el mar Roig l'israelita,

lluita amb ell lo cruel amalecita

i l'arca volta el mur de Jericó.

De Jesucrist celebren la victòria

la cítara i psalteri de la Glòria

la flauta dolça, el tendre violí;

i el rei profeta, entre vassalls i nobles,

sembla dir-li: «Alabau-lo tots los pobles,

cel, mars i terres, alabau-lo amb mi».

Oliba los esbrina, fil per randa,

de la fe aqueixa mística garlanda,

los mostra aquí sant Pere, allí sant Pau

com de l'Església sòlides pilastres,

sostenint aqueix cel amb tots sos astres;

l'espasa empunya l'un, l'altre la clau.

En la faixa de l'arc que els dos sostenen

en dotze retaulons ses vides tenen

unint-se dalt, als peus del sant Anyell;

quan vius encara anaven per la terra

als vicis i a l'error fent crua guerra,

ja s'unien ses ànimes a Ell.

Jau a sos peus, rebuig del negre abisme,

ferotge drac, lo drac del gentilisme;

a ofegar de ses ires los rebulls

dues àligues baixen a la terra,

i mentre una amb sos unglots l'aferra,

a colps de bec l'altra li lleva els ulls.

Ací els ensenya dos lleons que es baten,

i fers l'un sobre l'altre se rebaten;

un centaure, fugint, los tira un dard,

mes l'home, a qui de monstre la figura

donaren les passions, de tan impura

cadena sempre se deslliga tard.

Domant ja son cavall lo genet destre,

més enllà es veu de ses passions ja mestre;

vestit de cavaller amb los arreus,

a les feres indòmites s'atansa,

i a l'apuntar-los la punyenta llança,

amansides se postren a sos peus.

Davall de tot a Llucifer  veu caure

del cel, a Adam del paradís, i ajaure

lo condemnat en llit de foc etern,

nou Laocoont a qui genolls i braços

entortelliga amb sos foréstecs llaços

l'apocalíptic monstre de l'infern.

La paraula de foc de l'arquitecte

fa alçar de terra el colossal projecte,

monstres i sants, cantors i combatents;

los ulls de pedra i llavis se desclouen

aquells arquets de violí se mouen,

i s'adolla la música a torrents.

Té son arc de triomf lo Cristianisme;

al rompre el jou feixuc del mahometisme,

Catalunya l'aixeca a Jesucrist.

Qui passarà per sota aqueixa arcada

bé podrà dir que, en síntesi sagrada,

lo món, lo temps i eternitat ha vist.

Pugem a veure a En Pellicer, nostre distingit consoci, autor de la monografia del monestir, qui té l'envejable joia de viure dins d'aquests mateixos claustres i que hi viu verament de cor, cuidant i venerant aquest santuari amb l'amor que un pare té per als seus fills. Ens rep amb l'amabilitat i cortesia que tant el caracteritzen, oferint-se galantment per acompanyar-nos.

Sortim, doncs, joiosos d'anar tan ben guiats. Passem al segon pis del claustre i entrem en un vertader planter de columnes d'un cisellat delicadíssim. Baixem, creuem vers l'esquerra i ens trobem sota els arcs de la portada i davant de les runes del temple. Des d'aquí se'ns presenta una perspectiva esglaiadora; a primer terme la sumptuosa portada i al fons un desert de pedres, una solitud espantosa, un camp de destrucció. Parets altíssimes, murs gegantins, voltes trencades, finestrals mig caiguts, munts de runes com arrasades pel canó i engolides per les flames. És un espectacle que remou mil idees dins el cervell i que desperta mil sentiments incògnits, deixant-nos immòbils i sense paraula per expressar la nostra emoció.

Però deixi'm, deixi'm que li parli de Ripoll. Si el destorbo, no m'escolti. Però les tinc tant al cap, aquells monstres i aquelles figures. Se'n recorda d'aquells cinc que fan l'orquestra? Aquell jove flautista de cabellera filada, inclinat per l'emoció, amb els seus ullets romànics fixats en Oliba, el pedagog amb el llibre a la mà i la batuta que comunica l'esperit i regeix la disciplina. Ah, aquell Oliba, com sant Benet, algun cop de verga, però inflamarà les ànimes d'espiritual ardència! Oh, com els recordo! Me'ls vaig estar mirant tota una matinada i crec que s'ho mereixen. Amb el temps el jove flautista de Ripoll i el citarista i el que toca el violí, corda nervorum, com diu Oliba, i el de la tuba seran tan famosos com els relleus d'Eleusis o de les Panateneas, o el Crist blanc d'Amiens. Aquelles figures dels músics són d'una bellesa i d'un poder de comunicació psicològica extraordinària. Són, ademés, creacions completament noves, a diferència d'altres figures de la portada. Perquè la portada és obra d'Oliba, d'ell mateix o un igual que ell. No és un arquitecte, perquè no sap fer córrer les motllures ni combinar els requadres, és un home lletrat, un gran pedagog amb la ciència mateixa que tindria Oliba. La portada de Ripoll és una Bíblia miniada en la pedra: millor dit, un Apocalipsi tret dels llibres que tindria a la mà el gran artista. Ho copia tot de llibres ben coneguts (exceptuant les figures dels músics), però ho infon del seu esperit poderós amb desitjos continguts, amb incertes esperances. Jo ja hi ha hores que em sento penetrat d'aquesta força romànica. No sé lo que vull, però tot ho desitjo. Em moro de simpatia per aquella gent a cavall de dos edats, revestint-se d'entrellaçades túniques, vivint en un món abstracte, tan carregat d'anhels... com el flautista de Ripoll, tan ocupats en un pervindre com Oliba, ordenant i disciplinant-ho tot...

La portada és un dels arcs de triomf més extraordinaris que podem admirar. Amb els seus dos flancs enormes, és tota coberta de relleus esculpits en pedra, d'una qualitat insuperable, reproducció de les miniatures d'una Bíblia que havia estat del monestir, segons un catàleg del segle XI. Aquests relleus, disposats en set faixes horitzontals i paral·leles, representen: els de baix, l'Església militant; els de dalt, la triomfant. Presideix el conjunt la figura de l'Omnipotent. Davant aquesta obra monumental, Verdaguer pogué dir que era

la Biblia al cor de Catalunya impresa,

cosa que és exacta. Aquesta obra—que justifica per ella sola tants viatges a Ripoll com siguin necessaris per admirar-ne les belleses— és l'exemplar d'escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d'Europa, segons la unanimitat de la crítica.

20-III-1993

Viatge a Ripoll. Avui, a plena llum, el pòrtic esculpit del famós monestir no em colpeix com la primera volta. Molt deteriorat, de veres. Contemple les escenes amb afecte. Una imatge del món, amb l'estranya humilitat superba del romànic: símbols que són ordres i precs alhora. El claustre és reposat, cenyit i amable. I la restauració dinovesca, excessiva com és, dóna a l'església una solemnitat elegant que no desplau. Mirem la llosa de Wifredus. M'hauria agradat que es conservara, restaurat o inventat, o com fóra, l'escriptori monàstic, i que deixaren visitar-lo. No m'importunaria, fins i tot, que hi posaren una mica de kitsch gregorià, per a enllaminir els visitants. Veure el territori on aquells col­·legues passaven fred i son entre els pergamins, traduint, copiant, glossant a la glòria de Deo, Optimo, Máximo. És una de les estam­pes més estimables de Catalunya. El llatí lapidari dels poemes, les crestomaties, les cartes demanant llibres, el quadrivium. Un llum petit i apartat en el bosc pirinenc.

Fora, l'estrèpit de la plaça ho ompli tot. Fan obres que probablement facilitaran ben prompte la descàrrega de les cobejades masses de turistes.

Portalada

Pelegrí de vells records

i de gestes oblidades:

abans de passar aquest full

ja et pots treure les sandàlies.

Els teus ulls s'omplin de blau

i el cor d'emoció blanca;

travessa amb santa tremor

l'arc de pedres rosegades

que aguanten amb el seu pes

el pes de la història pàtria,

pelegrí de vells records

i de gestes oblidades...!

...Que te n'entres a Ripoll

entremig de dues aigües!

Portalada del monestir de Ripoll

A Florenci Crivillé
1
Porta de la fi dels temps

El primer capítol del Gènesi és la gran portalada de mots de la Torà,
el llibre de l'Apocalipsi corona la portalada de pedra de Ripoll:
paraules per entrar en el temps, figures per sortir del temps,
pedra que es va degradant,
mots que perden l'autoritat de la certesa,
i tot es difumina en una aura de poesia:
els animals feréstecs ja no fan por,
els dimonis i els àngels ja no estan a prop nostre,
el forn de Daniel ja no crema,
la balena de Jonàs no se'ns empassa,
Sant Pere i Sant Pau estan decapitats.

Però hi ha un triomf que no es rendeix
i una força que no cessa:
quina altra cosa has vist que duri tant,
tret de les muntanyes que t'envolten?
Però no és tan sols durar, sinó brillar,
seguir parlant d'un altre món,
de la lluminositat densa del misteri.
Ara que el foc de l'infern ja no crepita,
ara que el cel és molt més lluny que cap estrella,
ara que ets pots sentir tan lliure, què faràs?
què triaràs? ¿La indiferència,
o seguir fent teves aquestes veus inquietants?
¿Passar amb indolència sota un arc decorat,
o sentir-te cridat a transformar-te cada cop que travesses
aquest espai de veu feta pedra?

2
Joia de geometries

Qui passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà dir que, en síntesi sagrada,
lo món, lo temps, l'eternitat ha vist
Mn. Jacint Verdaguer

Com a ordre i marc i fonament d'aquest petit univers,
una subtil esplendor geomètrica:
el rectangle i el semicercle ja els veus,
però probablement no hauries vist mai,
si no t'ho haguessin dit,
que les diagonals del rectangle es tallen just al centre de l'arcada,
que les tangents a l'arcada des dels vèrtexs de la base del rectangle
es tallen al cap del Pantocràtor,
i, com aquestes, moltes altres proporcions profundes i admirables.
Aquella gent sabia
que el món és matemàtic, però no tan sols matemàtic,
que el món és material, però no tan sols material,
que el món és simbòlic, però no tan sols simbòlic,
que el món és una tempesta de nombres i de molècules
i de cossos i de ments i de paraules,
una realitat immensa que s'arrela i es desborda
en el científic i el sagrat.
I, en mig d'ells, els treballs dels mesos,
la delícia i la duresa de la vida,
el cant i la fúria, el renec i la pregària,
ascendint fins on totes les formes conflueixen,
el triangle, l'arc, el rectangle,
el cel i la terra,
Déu, el món, el temps, l'eternitat.

3
Cançó de bressol per a un país que naixia

Cançó de bressol en pedra per a un país que naixia:
quina herència d'un origen d'esplendor!
Aquí el nombre zero
començà el seu camí cap a Europa.
Aquí s'instaurà la pau i treva en temps convulsos.
Aquí la Bíblia va florir tres vegades,
acompanyada del luxe de figures i colors,
aquell blau, aquell verd, aquell vermell, aquell groc,
–avui tan lluny de casa! –
com una ventada poderosa que aixecava els personatges
a cims tan expressivament simbòlics.
Aquí el foc destruí la memòria dels segles
i les piquetes s'obstinaren a enderrocar absis i capelles:
la follia d'aquest país sempre dividit,
destruint la seva gent i els seus tresors amb tanta ràbia.
Aquí es va reconstruir una ombra de la glòria passada.
I de vegades vinc aquí, i davant d'aquesta portalada
m'aturo, callo, contemplo, escolto
fins a sentir en la pedra el ressò fatigat i afònic
d'aquella antiga cançó de bressol
per a un país que va prometre tant i que encara està a mig fer,
però que estimo amb un amor perplexament salvatge,
amb l'única cosa que sé donar: un silenci que de vegades s'omple
d'uns quants mots habitats per presències més altes,
i una súplica que en la nova cançó Caïm no mati Abel
i junts l'un i l'altre sàpiguen guanyar
l'esplendor de l'harmonia i la força de la pau.