Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Segons la llegenda, cap a l'any 700 d. C. Sant Gil va tallar la imatge de la Verge de Núria. Tot i això fins l'any 1615 no es va construir l'ermita de Sant Gil. Gil era un pescador d'Atenes a qui un dia va sorprendre una terrible tempesta que el va arrossegar fins a fer-lo naufragar a les costes catalanes. D'aquesta feta va avorrir el mar i va decidir dedicar-se a la vida de penitència terra endins. Es va posar a caminar i va arribar a la vall de Núria, on es va instal·lar, vivint un temps aixoplugat en una cova. Les poques pertinences eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de noguera, i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor Amadeu va cercar-los sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria. Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa i encara es conserven al santuari. L'ermita es va refer el 1951 i el 1999 va ser restaurada de nou. Ens hi poden servir de lectura un text de Narcís Oller, que narra les vivències d'una estada seva a la vall; una cançó de Clementina Arderiu que glosa l'encís i l'encant del lloc i un text de Joan Amades fent referència al ritual de la processó dels pastors en honor del seu patró.
Què hi vol dir, que siguem al ple de l'estiu? Aquí a Núria, en aquest altíssim amfiteatre d'on encara s'enlairen prodigiosament fins a les puríssimes blavors del cel les emmoradides tosses dels estreps més veïns del Puigmal, el sol no hi pica. Prova d'això que, estant-me a les dotze del dia ajaçat a l'ocrosa molsa d'un assolellat pendís coronat de bosc per fruir sibaríticament de l'imposant panorama de les grans solituds que d'allí es gaudeix, sentia encara calfreds.
És que l'airet cru que es despenja d'aquells sobergs turons després d'haver-se refregat per les congestes que esclaten de blancor damunt l'atzur eteri, atenua les calories de sos raigs.
—I això que m'hi he estat tant de temps de panxa al sol i cap descobert! Però què hi vol dir, el sol?—pensava jo—. Aquí només és claror, joia, que s'escampa per aquests deserts de pòrfirs avui pelats de neu; moixaina, clement i passatgera, per a l'herba que per voler de Déu hi neix.
Núria
Matinet, matí,
del llit em llevava.
Sóc a Núria i veig
com la vall és alta;
la llum no és igual
que a la terra plana,
les flors no conec
i l'aire és més aire.
Em colpeixo el pit
d'ésser ciutadana:
matinet, matí,
com em sento estranya!
Pelegrina vine
—prou me'n recordava;
amb el front he fet
reverència magna.
La Verge somriu
i em retrobo a casa.
Una vegada va haver-hi una gran pesta de caparra (cenurosi) entre el bestiar. Tot es tornava boig, caminava de costat i feia tres passes endavant i dues endarrere; tots els caps es morien de cansament i de fatiga, puix que mai no podien estar quiets. Els pastors, espanats, davant de la ruïna que els esperava, perquè el bestiar es moria com mosques, van acudir a Sant Gil perquè els emparés; el sant els va escoltar i l'epidèmia fou ràpidament conjurada. En agraïment de tan gran favor, els pastors feien cada any una processó el dia de la festa de Sant Gil; imitaven els moviments del bestiar: feien tres passes endavant i dues endarrere, caminaven de costat i, de tant en tant, donaven una volta en rodó. Més ençà, se celebrava de manera també molt típica. Només hi concorrien els pastors i la clerecia. Cada pastor anava acompanyat d'un manyac amb una grossa borromba al coll. La precedien els gamfarons i la creu. Seguien tres pastors, amb altres tantes banderes. La del mig era de Sant Gil. Era obligat que la portés el més vell o el més jove dels concurrents. Dur-la era tingut com un gran honor. Era costum que el portador estrenés una cuera o una samarra de pell d'isard. Eren molts els pastors que esperaven estrenar peces en tal dia com avui, especialment les obrades amb pell. Una nota molt curiosa d'aquesta processó era la presència. d'un gran nombre de gossos, que caminaven submisos i manyacs al costat de llurs amos, sense moure fressa, com si s'adonessin del caràcter de l'acte. Tots els gossos d'atura, participaven en el seguici. Els ramats restaven completament abandonats i sense guarda, puix que era creença, entre pastors, que Sant Gil vetllava pel bestiar, i no es tenia notícia que mai, vuit dies abans i altres tants després de la festa, hagués mort ni un cap de bestiar ni s'hagués produït cap cas desagradós en les ramades. A la capelleta del sant se celebrava un solemne ofici, finit el qual es cantaven els goigs, que entonaven només la clerecia i els pastors. La intervenció d'altra gent hauria estat mal vista pels de samarra. La funció durava fins als volts de les dotze. A aquesta hora, segons el costum tradicional, tocaven un corn, el qual anunciava que era l'hora de l'àpat per a la gent i del pinso per al bestiar.
Altres indrets de Queralbs: