Campanar de Núria. Sota de l'atri
L'estiu de 1905, un grup d'una trentena de frares de l'abadia benedictina de Solesmes, expulsats de França per ordre de les lleis dels governs de Combes i Viviani, es refugiaren en un vell edifici anomenat Perramon de Baix, situat al redós dels penyalars del Pas de les Coves. L'estiu de 1906 es van establir a l'ermitatge de Núria que, aleshores, segons testimoni de Rafael Gay de Montellà era "una esglesieta de volta baixa i pedres nues, de fustams descolorits i reixats de ferro ennegrits pels fums dels brandons que havien cremat allí dins durant molts segles". Almenys hi romangueren fins el 1908 quan l'abat Paul Delatte reuní tota la comunitat a l'abadia de Quarr, al nord de l'illa de Wigth. Amb l'abat Germain Cozien retornaren el 1922 a Solesnes. Precisament Gay de Montellà ha fixat per a la posteritat el pas d'aquests frares pel santuari de Núria en un passatge del seu llibre Els Pirineus màgics, que podem llegir abans d'entrar-hi. També hi escau la lectura de l'evocació de Josep Sebastià Pons de la seva única estada al santuari el 1910.
