Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'estiu de 1905, un grup d'una trentena de frares de l'abadia benedictina de Solesmes, expulsats de França per ordre de les lleis dels governs de Combes i Viviani, es refugiaren en un vell edifici anomenat Perramon de Baix, situat al redós dels penyalars del Pas de les Coves. L'estiu de 1906 es van establir a l'ermitatge de Núria que, aleshores, segons testimoni de Rafael Gay de Montellà era "una esglesieta de volta baixa i pedres nues, de fustams descolorits i reixats de ferro ennegrits pels fums dels brandons que havien cremat allí dins durant molts segles". Almenys hi romangueren fins el 1908 quan l'abat Paul Delatte reuní tota la comunitat a l'abadia de Quarr, al nord de l'illa de Wigth. Amb l'abat Germain Cozien retornaren el 1922 a Solesnes. Precisament Gay de Montellà ha fixat per a la posteritat el pas d'aquests frares pel santuari de Núria en un passatge del seu llibre Els Pirineus màgics, que podem llegir abans d'entrar-hi. També hi escau la lectura de l'evocació de Josep Sebastià Pons de la seva única estada al santuari el 1910.
Els monjos foren allotjats a les cel·les austeres dels vells edificis que flanquejaven la plaça de l'ermita. L'ala dreta era l'edifici del Betlem. Enfront a l'ala esquerra, hi havia l'edifici de Loreto. Dessota d'aquesta construcció s'entrava, per uns escoberts baixos, a la botiga fonda del Pere, amb sentors de bacallà i de pernil tendre. Un cartell deia: "De vi, cansalada i pa, el Pere te'n vendrà". Davant de la botiga, els traginers descavalcaven dels muls que pujaven els romeus, les dones nou casades, endiumenjades amb gipons de seda i faldilles virolades, i brandons guarnits a la mà, les càrregues dels bots i les caixes dels queviures.
Amb l'arribada d'aquella trentena de monjos, l'aspecte del santuari es transformà en un cenobi de devoció. A la matinada, quan l'ermita encara era submergida en tenebres i se sentien bels febles matiners dels xais closos a les cabanes de l'entrada de la plaça, els monjos baixaven de les cel·les per entrar a l'ermita a entonar el "Jam lucis orto sideri", que ressonava sota les voltes solitàries de l'esglesieta, amb suavitats i melopees d'orgue. Es cobrien els rostres amb les caputxes dels mantells negres rebatudes damunt dels ulls, temorosos de la llum del dia esvaïdes les tenebres. Tres hores més tard, quan descendien dels pics de les Nou Creus les primiceres lluïssors del dia que penetraven pel petit ull de bou de la façana, se succeïen les misses resades en els petits altars convertits en ruscs ascètics, mentre la campana cridava els romeus endormiscats.
Una sola vegada he estat a Núria, l'any 1910, és a dir, en el meu jovent, i aquesta visita em va emocionar tant perquè el santuari era allavors el primitiu. A Núria, hi anava com un enamorat de la muntanya i també com un «pelegrí d'amor», a la manera del Marquès de Santillana.
L'excursió, no l'havia decidida jo mateix. Fins i tot era un pretext per a desviar-me de certa inclinació. Un parany dins la neu nevada. I jo acceptava la prova, entenent que trobaria amunt el remei que convenia. El millor consell, el donaria la sierra fría, la muntanya.
Des de temps portava arrelat en l'esperit el desig de Núria. No hi ha nom que sigui més grat a l'orella. Quan érem petits, l'ermità de Núria, davallant de les altes collades després de la fosa de les neus, venia a captar en el nostre carrer, perquè la seva jurisdicció s'estenia molt més enllà que la dels ermitans del veïnatge. Obria damunt dels nostres fronts la capelleta de fusta i ens convidava a besar la reixeta, darrere de la qual apareixia la imatge sagrada. Al fons una pintura representava amb precisió la Santa Casa. Jo allandava els ulls, més l'ermità, que tenia prou feina, tancava la caixeta com un tresor de misteri.
Altres indrets de Queralbs: