Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el recorregut des del coll de Fontalba al santuari de Núria, ens trobarem amb la font de la Dou de Fontalba, un sorgiment d'aigües subterrànies en plena tartera que ha donat el topònim Fontalba. En aquest punt ens podem servir de la lectura d'un poema de Jacint Verdaguer dedicat a les fonts de Fontalba, un fragment de viatge de Joan Santamaria que descriu amb magnanimitat la presència del santuari de Núria a partir d'aquest punt i, finalment, un poema de to rondallístic de Josep Maria Vilarmau que narra com segons la llegenda s'esdevingué amb el plor de les fades.
Fontalba
Del pit descomunal
del lluminós Puigmal
naix la Fontalba;
la filla del gegant
s'escorre tot jugant
de sa ampla falda.
Sona melodiós
son grífol d'argent fos
tot ho emplataia;
estela de solei,
atravessant l'herbei
com Via Làctea.
La font que es torna riu
sovint al vent geliu
torna's de glaça,
del penyalar mantell
esbulladís moixell
de neu filada.
Sovint lo joncar
s'hi abaixen a abeurar
les perdius blanques;
l'isard hi rosa el peu
bevent aigua de neu
que li dona ales.
Volent-los encalçar
s'hi posa ella a saltar
de mata en mata;
quan troba un cingle llis
son doll rossoladís
torna's cascada.
Madeixa de cristall
que es nua rost avall
i s'entrellaça,
fent rodolà amb sos jocs
amb pedres, herba i rocs,
perles de l'alba.
No raja, no, tan bell,
lo destrenat cabell
de gentil fada,
quan al descloure els ulls
lo deixa caure a rulls
per ses espatlles.
De dia sembla d'or,
del vespre amb la foscor
sembla de plata,
i es ponta al dematí
amb l'arc que sant Martí
del cel li baixa.
Mes, enfaixant sos dolls,
dels líquens als rebrolls
trista davalla;
caient dels Pirineus,
a dalt entre les neus
quelcom li raca.
Fonteta de sant Gil,
que veus la Flor gentil
d'eixa muntanya,
si amb tu pogués besar
de Núria en son altar
sa hermosa planta!
Mes, puix la Verge et du,
vol barrejar amb tu
ses fresques aigües,
i unides com dos cors
murmurar ses llaors
fins a la plana.
Rosari de brillants,
oh font!, entre ses mans,
¿qui aixís t'esgrana?
t'esgrana del cor seu,
per la Mare de Déu,
ma dolça pàtria.
Tota la ruta fins al pas dels Lladres és una pura blancor de bens. A l'estiu aquests tocoms són com un món fabulós, com una vida supraterrena, claferta de misteri. Aquests pastors, rodant nit i dia d'un llom a l'altre del Puigmal, sempre enfonsats en el polsim blau del cel, us apareixen com ésser mítics caiguts dels núvols, fills del sol i de la lluna, germans del vent, de les boires, del tro i del silenci. Hola! Aquells pitons de la carena de Fontalba anuncien que Núria és a la vora. Alto, doncs; ací la teniu. No, no aixequeu l'esguard. Ho torno a dir: Núria, per excepció, és a baix de tot, al fons de la vall refulgent de llum, voltada de silenci i de misteri. El símil serà tan gastat com vulgueu, però no en trobo cap de més exacte. Núria, des de dalt de Noucreus, és com una perla dintre d'una conquilla de nacre.
I quin fenomen més estrany! Aquest camí mena avall, dret, tot esllavissant-se per la tartera. I, tanmateix, les meves cames sembla que tirin amunt, amunt... Hi ha quelcom sobrenatural en aquest paisatge indefinible, una barreja de cosa tancada i d'horitzó infinit, de sentor de serra brava i de flaire d'encens, d'estupor i d'alegria voladora.
I us veieu tan petit, tan desnerit, i us sentiu tan poqueta cosa que en entrar al santuari us sembla materialment que la Mare de Déu us vingui a rebre a la porta i us estrenyi amorosament contra el seu pit.
Fontalba
De Fontalba vora el raig
tinc apresa una rondalla,
barrejada amb cants d'ocells
i murmuris de pregària.
La boirina la digué,
una nit a la cabanya;
la digué i jo l'aprenguí
com si la cantés la mare.
....
Temps era temps del Puigmal
baixaven de nit les fades,
per la serra del Brutau
dret a baix, vora les jaces,
on dormien els pastors
i vetllaven les ramades.
Per la coma que s'estén
dintre l'ampla fondalada,
una nit plena d'encís,
que es ficava a les entranyes,
ploraven de fil a fil,
en l'herbei les dones d'aigua,
unes llàgrimes de llum
rou de nit que el cel escampa,
que mullant sos pits rosats
es perdien en sa falda.
La nit tenia un estel
que en les ondes es mirava
i s'havia enamorat
de la reina de les fades,
aquella de trenes d'or
la d'ulls com esmaragdes,
i en sa quadriga de foc
se l'enduia en l'estelada.
Perxò dins la serenor
de la nit quieta i blava,
ploraven de fil a fil,
tristetes d'enyor, les fades,
llàgrimes fetes de llum,
llàgrimes fetes de plata,
que mullant sos pits rosats
dintre l'herba s'amagaven...
Del plorar d'aquella nit
és nascuda una fontana,
la més bella dels contorns,
la mes fresca i regalada.
De matí, dematinet,
un pastor de la muntanya
que vegé l'idíl·lic plor
la batejà la FONT-ALBA.
Altres indrets de Queralbs: