Església de Beget

Crist-Majestat de Beget

Quina flaire que dónes de bosc del Pirineu
en el cor de la talla que perdura
enllà del temps i esprems la llum de l'Escriptura,
talla del nou Adam d'on penges Tu, vivent,
com el raïm de la sarment!

Per l'honor del teu Pare que sigui aquest indret
el teu reialme i tota la força de Beget,
Crist rei i pobre, els braços oberts a tot el món
com la rosa deis vents i en un glatir pregon.

I et fem costat i som rebrolls d'aquesta imatge
del Pare. Tu domines els termes del paisatge.
Que si mai t'oblidéssim d'aquesta vall salvatge
i tendra, que s'eixuguin el Ter, Fresser i Ritort
i ens estripi la carn l'urpada de la mort.

Beget: la vall i «La Majestat»

Vall de Beget, robadora d’amor,

fresca viola i cristall en polsina;

fent camí avall l’aigua clara rondina

màgics conjurs que esbandeixen l’enyor.

Dolça cirera pel punt del licor

bo per guarir fins malura mesquina,

però un sant nom en el lloc predomina,

ple de respecte, reblert de fervor.

Cloquer magnífic, el cel assenyales.

«La Majestat», Rei Diví d’amples ales,

vetlla la Terra i qui hi viu las i trist.

En temps de guerra: Beget, gentil poble,

foragità amb gran valor i amb cor noble,

malvats que anaven a abatre el seu Crist.

Majestat de Beget

Com els segles travessen els daurats de la fusta,
com antigues ferides recidives sota els plecs, sota els nusos
més arcans de la túnica,
la seua majestat ara ens clareja,
i ens hi reconeixem:
sota la clàmide,
canten els polsos magolats, i canten
l'imperi del dolor i de la història,
l'home per sempre més sota la glòria per sempre més ja nostra,
la crua i degollada sang indemne,
la carn de Déu per sempre travessada.
I el temps ja resurrecte.

La Majestat de Beget, la Divina Majestat, que en diuen al poble, és una de les més espectaculars conseqüències dels temps durs i purs. Dins l'església buida, poc il·luminada, arraconada en les erosions del temps i de la fe, l'ample Crist romànic, una fusta estilitzada, hieràtica i probablement airosa, manté la seva insòlita presència. Els de Beget li tenen una devoció total, hi sublimitzen les seves arrels, la seva personalitat. La Majestat és un déu perquè Beget vol que ho sigui. Ha estat datada de la segona meitat del segle XII, és galteruda, trista i absent. Havia estat molt pintada i està molt corcada.