L'antic "Hostal dels Banys"
Autor:
Rafael Gay de Montellà
Obra:
Els Pirineus màgics
, 1954
L'antic "Hostal dels Banys", posat a frec del vell camí de ferradura de Vic a la frontera, s'havia convertit a començaments de segle en un elegant centre curatiu de dispèptics i hepàtics. Hi pujaven a curar-se el païdor i el fetge vells xarucs que havien abusat de la bona taula i que a les darreries eren condemnats a no tastar més que purés i carns blanques alternades amb les truites del Freser, ajudant-se amb el règim de l'aigua mineral, el bicarbonat i les sals de fruites.
Concurrència com podeu suposar de poca alegria i de menys mobilitat. Les contraccions hepàtiques els agrejaven la imaginació i els desconhortaven amb profunds pessimismes. Aquesta decoració de gent conformada amb la malaltia canvià quan arribà la dèria dels esports. Començaren a pujar cap a Ribes jovenetes i minyons escaladors de muntanyes, excursionistes de cama forta i pell colrada lluint indumentàries alegres i llampants, suèters de tots colors, pullòvers de totes formes, faldilles i calces blanques, mocadors virolats, tot aureolat amb el somriure dels rostres. Els dispèptics, impotents per a desarrugar llurs rostres, s'amagaven pels racons del parc deixant el camp lliure a la joventut invasora, a voltes potser massa baladrera i poca-solta.
Amb els excursionistes vingueren mares joves carregades de mainades, de mainaderes, de nurses i de Fräuleins, que convertien el Balneari en una gàbia d'ocells. Tanta era la xerradissa, els crits avalotats, els xiscles i els plors i les perras que engegaven dotzenes de criatures pels patis i pels prats que rodejaven l'Establiment, que no cessaven en tot el dia des que els llevaven fins que els tornaven a tenir colgats al llit, rendits i estenallats.
El Balneari havia anat creixent a l'ombra dels avetars de Campelles, malgrat la pols de la carretera, en la qual més tard s'assajà un enquitranat modós que només li varen deixar veure una sola vegada. Tenia tant de còmode per a arribar-hi com d'atractiu per la frescor. Còmode perquè, a tres hores de Barcelona, permetia que els marits hi fessin el que després la moda en digué el week-end. La seva altitud era a prova dels ofecs i dels insomnis. Un pont damunt del Freser remorós el posava a frec dels vessants del Taga, alterós, i amb les excursions a Núria i a Montgrony, al bosc de Campelles, una meravella desconeguda de boscos pirinencs, i al Pic de la Berruga i a les meravelles arqueològiques de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, el Balneari es convertia en un centre d'excursions de muntanya, de primeríssim ordre.
