Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest va ser un dels establiments termals que s'obriren a mitjan segle XIX arran de la descoberta dels poders curatius de les aigües que s'hi localitzaren. A finals d'octubre de 1881, Jacint Verdaguer hi passava una setmana de descans quan escriví al seu amic Jaume Collell perquè pugés a fer la descoberta dels paisatges i el mite del comte Arnau a Montgrony. Ell mateix en la carta que hi podem llegir documenta que havia pujat a Sant Pere a partir del balneari. Hi poden ser lectures pertinents un fragment de Cop de porta, de Maria Dolors Orriols que recorda les estades infantils al balneari i un article de Josep Maria Ballarín.
Estimat Jaume:
Aquí em tens ja instal·lat per vuit dies, si Déu ho vol, i eixos seran los més tranquils que hauré passat aquest any; no dic los més a plaer, perquè a Montserrat i en algun altre santuari n'he passat de bons, mes sempre de pressa i sens tenir temps de dar-me'n compte.
No et descuides d'enviar lo fotògrafo, i això hauria de ser un dia serè, si Déu nos en dóna. Ara, si ell anàs per Gombrèn i Montgrony sol, jo m'estalviaria de fer la volta per Campdevànol i pujaria pel dret. Si et sembla convenient, també hi aniré a acompanyar-lo al Rector.
Determina't de fer-hi una escapada; és lo rovell de l'ou de Catalunya i t'hi entusiasmaràs.
Reposa entretant de les fatigues passades, i disposa de ton amic in Corde Jesu.
Jacinto
Anar amb bicicleta ha estat per a mi una de les més grans delícies de la meva infantesa. Només hi anava a la Corba, a Vic mai. Això feia encara més profunda la clivella que hi havia entre un lloc i l'altre, entre els mesos d'esplai a muntanya i la vida de la petita ciutat. A la Corba, teníem un parc gran i frondós al marge del llit del riu Freser. Al parc, s'entrecreuaven una colla de camins ombrejats d'arbres i no ens cansàvem mai de donar tombs i més tombs d'un cantó a l'altre. Sobretot hi havia un pendent que la nostra fantasia ens el feia anomenar «baixada furibunda», quan en realitat era un desnivell una mica sobtat on no hi havia perill, només feia que augmentessis la velocitat. Venir pedalejant d'un tros lluny i deixar-se anar per «la furibunda» era un plaer que no puc pas deixar d'esmentar. Feia la impressió de tenir ales, o bé era com si s'anés obrint el món davant meu, pendent avall l'aire es partia, et tirava els cabells enrere, et feia tancar els ulls i anaves a cegues com si al davant teu no hi hagués portes. Si queies o no, no tenia cap importància. Tornaves a pujar a la bicicleta i a tornar-hi. No en tenies mai prou de gaudir aquella sensació estimulant i jo hi passava hores. Pujava costa amunt i donava la volta al parc per poder-la tornar a baixar.
A Gràcia dels carrerons estrets, la canalla jugava al carrer, amb més sort que els nens de pis. Però a l'estiu, i des dels set anys tocàvem la glòria a La Corba. No fa massa temps que se'm va escapar una mena d'heretgia recordant-la amb la cosina Teresa. Si el cel, li deia, s'assembla ni que sigui una mica a La Corba, ja val la pena d'anar-hi. Encara avui en podeu veure les tribunes modernistes uns cinc quilòmetres abans de Ribes de Freser. Ep, corrector. Ací el Fabra la catxa, no escriguis Fresser amb dues s. La paraula no ve de fressa soroll, sinó dels arenys on les truites hi fresen (freguen) a la posta dels ous.
La Corba és a tocar la carretera, a l'altra banda hi havia un parc amb campet de futbol, molts de verns i espais per fer-hi carreres d'atletisme. No us penseu, les mares ens tenien rigorosament prohibit de passar la carretera i la pena major venia de si queies al Freser, et ficarien al llit. Aquelles lleis maternes eren com les d'ara al consejo de ministros. Passàvem la carretera a gratcient i no sé quants de cops vaig remullar-me, però sé quantes vegades em varen ficar al llit. Mai.
A la Corba fèiem collada, hi manaven els més grans i els xics jugàvem a pilota amb ells i no ens planyien pas. La pilota se'ns enduia bona part de la tarda. Pel demés, si no ho heu viscut ni us podeu imaginar tant com dóna un riu per jugar-hi. A passeres, saltant d'una riba a l'altra pels rocs arrodonits, pescant peixets amb les mans, parant paranys als barbs més grossos amb una galleda. I bastint ports per als barquets d'escorça de pi; encara em sento les mans tallant aquella flonjor de l'escorça amb un ganivet. Ultra els jocs atlètics, amb el disc fet d'una lleixa plana i arrodonida del riu, fèiem carreres de motos. La moto era una branca d'arbre amb una llauna rodona fent de far. I res més. El soroll del motor el fèiem nosaltres.
Ja més granats teníem el torrent. Es donava rondinant al Freser però, torrent amunt, s'esmunyia per entre dues roques que passàvem cama ací cama allà. Les cascades hi eren a filera, l'una llisa, l'altra amb la molsa verdejant. Fins que vam descobrir el Cingle de la Garganta, l'aigua despenjant-se potser més de vint metres després de passar per sota d'un arc natural. Em sembla que ara hi fan una cosa que en diuen ràfting.
Encara a major glòria, fèiem teatre. La gent gran, totes mares o ties, ens aplaudien fins i tot quan la Nàdia del Miquel Strogoff ens va sortir tartamuda, o quan el Colom, tot just rumiant-se l'aventura es va trobar amb el Rodrigo de Triana cridant "Tierra"! Però l'èxit clamorós fou La Nocturna, ni més ni menys que una òpera de la qual érem autors. Hi sortia un lladre "de puñal en el cinturón", un príncep Cucufate vestit de gala finalment occit pel lladre, i un cavaller, servidor de vostès, sense d'altre paper que acabar la tragèdia occint el lladre cantant a esgarrips "Muere perro".
Plego, que no acabaria mai. Acabo rumiant-m'ho sobre les penes de la benvolguda Ília. Nosaltres estàvem de sort, no teníem televisor, ni ordinador, ni molt menys joguines de plàstic amb vaixells que només cal muntar. Hem progressat. Deu ser cert, però jo encara revisc estones a La Corba, com esteu veient. Si no tinc més remei hi passo pel davant però de llarg. Ja no hi ha parc ni verns ni campet de futbol. No vull que se m'hi malmetin els records de jovenàs".
Altres indrets de Ribes de Freser: