Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A tocar de l'estany de Banyoles, s'han recuperat a partir de 2005 un grup de llacunes a tocar del mas de can Morgat, qu havien estat dessecades per guanyar terra de conreu. Són poc profundes amb un règim d'inundació temporal. La superfície inundable total és de 7,9 ha (1,8 ha a la llacuna de l'Aulina, 2,1 ha a la d'en Margarit i 4 ha a la de l'Artiga), i l'aigua prové del sistema hidrogeològic de l'estany. Aquesta zona està lligada amb una llegenda recollida per Lluís G. Constants i Serrat que tracta de la naixença de l'estany quan un pagès de can Morgat és avisat que marxi amb els seus bous perquè sinó se n'anirà al fons de les aigües. Davant de qualsevol de les llacunes en podem llegir el fragment final.
Tornant una altra vegada al llac, diré que, a l'estiu, m'hi banyava o solcava en barca les seves misterioses aigües. Les llegendes sobre l'estany i els seus contorns són innombrables, començant per les «Tunes», la «Draga» i «Can Morgat». A aquest darrer, unes veus enigmàtiques i embogidores li advertien que tornés immediatament a casa, car pròxim era el perillós naixement de l'inesperat llac:
Morgat, Morgat!
Agafa els bous
i vés-te'n a casa.
Respecte a la zoologia, no fa gaire, vaig llegir un interessant reportatge que al·ludia a la «tortugueta», o «Trops cacriforme», i en el qual se'ns informava que es tracta d'un crustaci de cinc o sis centímetres de llargada que ha sobreviscut amb variacions al llarg de 300.000 milions d'anys (sembla veritablement impossible) i que és considerat un fòssil vivent pels biòlegs. «La població de la tortugueta pot arribar a superar en aquesta zona del pla d'Usall el milió d'individus.»
En els meus temps, l'única fauna apreciable eren els barbs i les carpes de l'estany, el bernat pescaire, la granota i la salamandra. Tots ells niaven els contorns dels estanyols misteriosos: el de «la Cendra», el de «Can Sisó» o el del «Clot de l'Espolla». Mai, però, em vaig trobar amb aquesta deliciosa tortugueta venerable!
En Morgat de Porqueres
Segons una vella tradició, abans de la formació de l'Estany, Banyoles i Porqueres estaven unides per una fèrtil planúria.
L'or de les espigues hi relluïa als raigs de sol i els fruiters odorants orlaven aquell pla rialler com esclat de primavera. Cantava l'ocellada, i els camperols tot conreant les terres, l'oratjol besava dolçament les messes... Que bell era aquell pla!
Una tarda de calma. Ni una teranyina s'albirava en aquell cel, puríssim com pensament d'infant. El sol ja decantava cap a la serra de Guixeres, entre Merlant i Ginestar, quan en Morgat, que amb una parella de bous llaurava un tros de camp, va sentir una veu clara i vibrant que deia:
Morgat, Morgat,
agafa la llaura
i vés sota teulat.
El bon pagès de pell colrada es quedà confús. Estengué la mirada per si veia algú.
—Sí que és estrany! —va dir-se— Diria que algú m'ha cridat i no veig ni una ànima a l'entorn. Serà que em xiulen les orelles?
I, picant les anques dels bous, torna a la feina. Però no havia fet encara dues passes, que la mateixa veu tornà a fer-se sentir:
Morgat, Morgat,
agafa els bous
i vés-te'n a casa.
El camperol, tot estranyat, s'aturà i alçant els ulls al cel, com demanant una explicació, va pensar:
—No em burxen pas les orelles, perquè ho he sentit ben clar. Però, que me'n vagi?... per què? El vent no bufa, la calda no pica, de sol ixent a ponent no es veu un núvol, i el temps amenaça? No ho entenc, com hi ha món!
I continuà obrint la terra amb l'arada. Però heus aquí que per tercera vegada va ressonar la misteriosa veu, més forta que mai:
Morgat, Morgat,
vés-te'n a casa
o seràs negat!
Ja no dubtà més ni tampoc li n'hauria vagat perquè en aquell moment l'esfereí un soroll estrany com si sortís de les entranyes de la terra, mentre aquesta trontollava tan fortament que el feia tambalejar. Els bous s'esquivaren arrossegant l'arada que rebotia amb perill de camatrencar-los.
—Sants del Cel, ajudeu-me!— exclamà en Morgat, i plantà a córrer darrera la parella.
I heus aquí que ben punt entraren a la pineda del mas, ¡valga'ns Déu!, tot aquell pla s'enfonsava com per art d'encantament. En Morgat, groc d'espant, veia pujar del fons d'aquell immens abisme unes onades gegantines que, cargolant-se feréstegament, engolien amb un traüt espantós els conreus i les arbredes.
Les aigües desfermades s'estengueren des de Lió a Les Tunes i des de Porqueres a Banyoles. Després es calmaren deixant format un gran bassal: l'Estany.
Altres indrets de Porqueres: