Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església parroquial de Sant Cebrià, bastida el 1577 en estil gòtic tardà, damunt una d'anterior, segurament romànica, de la qual resta la part inferior del campanar, centra el poble des d'una posició alterosa i una bonica panoràmica. a la plaça del davant és un bon lloc per llegir la prosa extreta de la novel·la En Tomàs de Bajalta, de Pere Coromines (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939), que s'hi refereix. O un fragment d' Els jardins de Sant Pol del mateix autor que recrea la Font de l'Omeda, lloc especialment idíl·lic segons l'autor i avui desapareguda a causa del creixement desmesurat de les urbanitzacions.
Si encara no has estat mai a Sant Cebrià de Vallalta, lector amic, vés-hi i sabràs donar raó d'una vall tranquil·la, closa com la cassoleta d'una mà, clapejada d'ombres i encatifada de suaus anhels i de verdura. Un poble de comparets s'arrepenja a l'arrencada de la serra que munta cap a can Montsant, i el blanc campanar de fletxa punxeguda el persigna de mals pensaments.
Vista de baix o de dalt la vall és sempre bella. Però si puges més amunt de l'Omeda, on la muntanya trenca l'horitzó, la vall i el poble de Sant Cebrià et semblen una obra pueril del bon Déu. Les casetes blanques, despariades per grosses escletxes de verdura, s'aclofen a la falda de l'església, i tota la conca roman obscura sota la claredat del cel.
En essent a dalt de tot de la carena, quan el camí tomba en cerca del bosc, la vall de Sant Cebrià, amb les cases del poble aplegades entorn de l'Església, us semblarà un racó del Paradís. Per aquests rodals no trobaríeu altre bell-esguard com el d'aqueixa carena, entremig de les dues valls amanides de divina gràcia, i encara si la una té un respatller de fosques i encavallades muntanyes, l'altra us extasia amb la seva eixida a la mar.
A poques passes de vorejar el bosc, el camí us hi obre un portell, per on davallareu a la font de l'Omeda, sense perdre mai l'ombra dels arbres. Heus aquí el paratge per on em plavia divagar en els temps d'aqueixa tercera meditació, sense altra companyia que el Cançoner del Petrarca, petit volum de la Biblioteca Romànica d'Estrasburg.
Quand' io movo i sospiri a chiamar voi
E'l nome che nel cor mi scrisse Amore
Laudando s'incomincia a udir di fore
Il suon de' primi dolci accenti suoi.