Pesquera Marimon

Homenatge a Renoir

Hi anàvem en bicicleta per la vora del llac, seguint la carretera que va a Porqueres. Algunes vegades, veníem de la Puda i, travessant l'estampa romàntica del passeig Dalmau, deixàvem enrere les hortes de "Casa Nostra" i l'estanyol de la Cendra. Pedalejàvem amb parsimònia, sense presses, parlant de l'última noia que venia d'estiueig o del que se'ns acudia. Trobàvem parelles que festejaven assegudes als bancs i senyors amb capells de lona que pescaven.

Tot tenia un aspecte aturat i distant. Queia la tarda, i el sol daurava les branques dels desmais i tocava amb llum moribunda els paratges de Guèmol. Llavors deixàvem les bicicletes sobre l'herba i bevíem cervesa de botella en un pendent suau, des d'on podíem veure les aigües immòbils i encantades. Alguna barcassa solitària engegava el motor a l'altra banda del llac i, a mesura que s'aproximava, ens arribava la remor perduda de les veus.

Començava a fer-se fosc, i en alguna pesquera encenien els llums. L'aigua del llac expirava amb un sospir rítmic, feble i misteriós. Ens abaixàvem les mànigues dels nostres jerseis de llana. De tant en tant, en la llunyania, sorgien els fars d'un cotxe, que avançaven un moment i després desapareixien.

De tornada, saludàvem don Narcís, que venia de passeig. A la pesquera d'en Ciscu, ja havien posat "Desire", i l'accent seductorament britànic d'Anne Shelton ens enamorava.

Les cases del vial eren estretes i fondes, amb un o dos pisos, i totes tenien un hort darrere i quadres per guardar el bestiar. El cotxer va fer sonar amb força la campana d'avís perquè hi havia una colla de mainada que jugava al mig del carrer i no s'arraconaven.

Al final van sortir al passeig de la Font Pudosa, i des d'allà van arribar al peu de l'estany. En aquella altura, va demanar al cotxer que s'aturés. L'estany era blavís a la llum del migdia i unes nuvolades cendroses tapaven les crestes de les muntanyes i feien de sedàs d'aquella llum que s'aspergia en llengües estriades. Va seguir amb els ulls, els moviments dels ànecs que nedaven prop de la riba, en l'aigua poc profunda, entre els joncs que creixien a recer de les pesqueres, i es va quedar una estona contemplant l'estany, amb la certesa que la felicitat que li transmetia l'aigua calmosa devia ser possible d'aconseguir en la vida d'una persona i que, si estava a la seva mà propiciar-la, faria el que fos per ajudar la Sarah, perquè així ajudava el seu germà.