Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Santuari dels Àngels és un dels més visitats i de més devoció de les terres gironines i s'hi venera la Mare de Déu dels Àngels. Es troba al cim del Puig Alt al massís de les Gavarres. La tradició conta que el santuari es va fer perquè uns pastors hi van trobar una imatge el 1409. La troballa de la imatge va tenir lloc perquè durant diversos dissabtes al vespre els veïns de les masies veien unes llums misterioses al cim del puig Alt o Pujols i, un dia van decidir pujar-hi i enmig de les ruïnes d'una capella, hi van trobar una tela amb una imatge pintada de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços i un àngel a cada costat.
Altres versions apunten que l'antic temple podria ser un santuari pagà dedicat a Cíbele, la deessa frígia de la fertilitat, anomenada també Gran Mare, i l'antic nom pagà hauria romàs en el topònim de Madremanya, municipi veí, que apareix en els documents medievals com a Matremagna. Al santuari, s'hi van casar el 1958, en una cerimònia íntima, Salvador Dalí i Gala
Amb una magnífica panoràmica que abraça 360º del golf de Roses als cingles del Far i del Canigó al Montseny, podem llegir-hi diferents textos: un fragment d'El vagabund, de Prudenci Bertrana, revivint una de les excursions consuetudinàries dels gironins al santuari; una recreació mig onírica mig real de l'arribada de Joan Santamaria en les seves caminades pel país; una evocació d'Aurora Bertrana en què narra el dia que el seu pare la hi va dur perquè veiés el mar; el relat d'una pujada a peu més contemporània a càrrec de Rafel Nadal i, finalment, les vivències encara més contemporànies d'Adrià Pujol.
Els excursionistes, en canvi, encomanaven a Inocenci llur ardor de patriotes bel·licosos. Tots plegats semblava que s'haguessin llençat a la muntanya en so de guerra contra el govern centralista opressor de Catalunya. Agrupats en petits escamots, segons les simpaties personals o l'interès de les converses iniciades, anaven espaiant-se al llarg del camí. I, en albirar-se en un revolt, se saludaven amb ostentoses manifestacions d'engrescament, com patrulles de mobilitzats que marxen a una guerra santa. I, quan els primers atenyeren el Santuari, reberen els ressagats amb visques a Catalunya i entonant Els Segadors amb un esclat de veus i de dissonàncies triomfals. Talment semblava que haguessin escalat l'últim baluard de l'enemic i que la senyera barrada esbategués al vent de l'altura, damunt de llurs caps rescalfats per la solellada matinal i per l'embriagament de veure el mar llatí que blavejava a l'horitzó, part d'allà de la beneïda terra empordanesa.
Fins a mitja tarda, sí. Pels voltants de les quatre —ai, hores batalleres!— sento al fons de la clotada veus humanes. Els moments són d'angoixa, però també d'agalivança. L'ós, arrapat a la soca del noguer, pega fortes estrebades a risc de fer-me perdre l'equilibri i rebatre'm daltabaix. Faig un crit d'auxili... i aviat compareix aquell mateix minyó més prim que una candela, el qual, en veure l'ós, pega un bot acrobàtic, se li dispara l'escopeta i es deixa anar a tomballons rost avall. La fera el segueix, sí, el segueix tot fent gambiroles i mostrant entre les dents el meu termos que lluu com un coltell.
I aleshores, lliure de tot perill, davallo de la meva talaia i amb quatre gambades em poso dins el dolç aixopluc de l'ermitatge dels Àngels. Hi arribo panteixant, encara que sencer. No dic groc com la cera perquè la meva cara és tota negra del sutge i de la carbonissa del bosc incendiat. Brava aventura, oi?
A la nit, mentre sopo a l'escó de la llar, conto a l'ermità la meva epopeia amb l'ós, i ell —l'ermità— m'escolta no sé si amb silenci o bé amb murrieria. Quan he acabat la contalla, l'home, llavors, obre la boca. Alto: la fera no és tan terrible com jo afirmo. Ell sap de cert que s'ha escapat d'uns saltimbanquis; ell sap com dos i dos fan cinc que la bestiola és mansa, domesticada i benigna per bé que bastant amiga de la broma i de la guimbarda. Això em fereix l'amor propi.
—Si és així com vós dieu—li replico tot picat—, ¿com és que ha empaitat aquell minyó amenaçant-lo amb el meu termos?
L'ermità es pica la pipa a la sola de l'espardenya, hi cala foc, xucla, llança una bona fumarada, acluca els ullets i em diu com aquell qui ho digués a la paret:
—Home... Jo crec que l'encalçava perquè li fes el favor de destapar-lo.
—On és el mar, pare?
Ell semblava sorprès.
—Ah, el mar? Ja te l'ensenyaré. Vine.
De moment, hom atalaiava una gran extensió de cel. També vèiem moltes muntanyes. El pare les anomenava: el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Montseny, mig encalitjat, i la gran carena del Pirineu amb el Canigó darrera. Al capdavall de tot, si abaixava l'esguard devers la direcció que el pare m'assenyalava, entre la terra i l'horitzó, s'hi dibuixava una taca blavissa.
—Allò és el mar, sargantaneta.
Quina desil·lusió! El mar, que la Carolina m'havia descrit amb minuciosa exaltació, no s'assemblava de res a aquella llenca blavosa, immòbil, silenciosa, mirotejant entre pujols, al lluny.
—Allò és el mar?
—Sí, sargantaneta, allò és la Mediterrània.
—Quan hi anirem, pare?
—A l'estiu. T'ho prometo.
Però havia arribat i havia passat l'estiu i al mar no ens hi vam acostar. Ja ningú no en parlava.
La mare ens va explicar que per a fer viatges calia molta moneda i a casa, la poca que hi havia, la necessitàvem per a altres menesters més urgents.
Una mica abans de la casa de les Figues, l'aire se'm va anar fent més espès i carregat i amb cada glopada semblava que m'empassava tota la humitat de la molsa, de la pinassa, de la fullaraca i, sobretot, de les flors del bruc, que creixia amb força pertot arreu i suposo que em devia afectar l'al·lèrgia i l'asma, perquè vaig haver d'aturar-me una estona a l'olivet d'en Salgueda a menjar alguna cosa i agafar aire. Des d'allà veia tot Girona als peus i, més lluny, la Devesa, Sant Gregori i Taialà. I al fons, les muntanyes de Llorà i la vall del Llémena.
Més tard, quan ja érem a dalt, al santuari, el vent del nord havia deixat els Pirineus tan nets que podies tocar-los amb la mà, i amb l'Anna vam anar resseguint un a un els cims nevats, intentant endevinar els passos que havien fet servir els milers de republicans que passaven la frontera, sovint descalços, amb avis malalts i nadons als bracos, aquells mateixos dies del 39 que els de casa s'amagaven als masos dels voltants de Girona.
I vam acabar amb la mirada arran de mar, cap a la part de Colera, on el pare de l'Anna s'amagava al refugi antiaeri perquè els avions italians bombardejaven el pont del tren i no l'encertaven. Tornaven un dia darrere l'altre, fins que un dia en Lluís va sortir del refugi i la casa ja no hi era, perquè l'aviació dels nacionals no encertava ni el pont, ni l'estació, ni les vies del tren, però una bomba havia encertat de ple la casa dels Guanter i no n'havia deixat cap paret dreta.
Exvots pintats i fetges de cera
Des del Far i Rocacorba,
des del Mont i la Salut
des del Coll i de Finestres
implorem el vostre ajut.
(Goigs de la Mare de Déu dels Àngels)
Que bé que ens ho passàvem, quan anàvem al Santuari dels Àngels, el botó blanc de la roda de les Gavarres. Els adults admiraven els tres-cents seixanta graus de panoràmica, i la meva germana i jo ens n'anàvem a la galeria dels horrors. El Santuari disposava d'un racó on els fidels dipositaven els exvots, una gruta curulla dels agents per haver superat malures i accidents. Ens impressionaven les parts del cos fetes amb cera, fetges i cors, peuets i rostres garratibats, pits i pulmons. També hi havia manyocs de cabells, roba d'infant, cascs de moto esberlats, crosses, fotografies de llicenciats, i ortopèdia amb groguissor de plàstic i pàtina de suor.
Però la joia de la corona se l'enduien els exvots pintats. Els homes i dones de la contrada dibuixaven desgràcies i malsons, petits retaulons que repassaven la misèria de la condició humana local, la condició física i la temperamental, des del segle XVII. Recordo una nena —esbossada amb pintura al tremp—, que havia quedat enganxada pel nas, i suspesa en l'aire, amb el garfi de pujar sacs al paller. Un home tenia triturades les cames, amb sang abundant, esclafat dessota un carro de cavalls. Una dona s'havia esguerrat parint, i la cosien en una taula mentre la llevadora sostenia l'albat i la família pregava, de genolls, a un núvol des d'on la marededéu regalava el miracle. Dos germans s'havien estalviat l'afusellament, a mans de tropes que suposo que eren franceses. I un vot de vila, el nom de la qual no recordo, es felicitava per haver aturat la revolta marxista (sic.) del 1936.
Els exvots pintats solien acompanyar-se d'un text. Hi havia el nom del devot, i de vegades l'explicació del malpás. Guerres, desastres meteorològics, epidèmies, fractures i crims poblaven els escrits. I en recordo un, fil per randa, perquè ens feia riure —i ja se sap que l'humor ajuda a memoritzar. L'escena representava una família compungida, pregant al voltant d'un nen assegut en una gibrelleta. Era feta amb llapis de colors i estil infantiloide, i s'hi endevinaven clarament el pare, la mare, els avis i els germans del dissortat, a més d'un soldat i d'un escolanet. El text deia, i em sembla que no m'equivoco ni en la puntuació:
Carlos Molas, ijo de Carlos Molas i d'Enriqueta Malagelada, se empasó la moneda en un la Verge, depús tres dies, la izo.
Ex-voto, Veinat de la Vilosa, 1943.
Avui dia l'Església amaga aquestes mostres de pietat popular, per no dir que les destrueix sense misericòrdia. És incòmode que els fidels dialoguin amb la divinitat directament, passant-se pel folre els intermediaris —llegeixi's capellans en general. No sé on paren els exvots del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Però sé que el desembre de 1994, l'entitat "Virage" va organitzar a Santa Coloma de Farners una "Pujada als Àngels amb escalèxtric". El circuit tenia mes de 30 metres, copiant la carretera amb tota mena de detalls. I al Santuari en miniatura, l'artista havia reproduït la gruta dels exvots. Els miracles eren gomets pintats.