Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa de cultura de les Bernardes es caracteritza pels diferents usos que ha rebut al llarg de la seva història. Fins a la guerra civil espanyola, va ser la casa pairal de la família Vilaseca-Tarrés, els components de la qual en van haver de fugir i durant els tres anys següents es va convertir en la Casa de la Vila. Al 1939, s'hi van instal·lar les tropes de Franco i en van fer la seva base durant un bon temps. Després passà a mans del Dr. Fontanet, que hi tingué el dispensari fins aproximadament el 1944 quan l'edifici va ser comprat pel bisbat i acull un convent de monges de clausura, les Bernardes. Hi romanen fins al 1979, coincidint amb l'expansió de la vila, i decideixen marxar-ne per falta de tranquil·litat. És en aquest moment quan la diputació compra la casa i amb un parell d'anys l'adequa com a centre cultural i s'inaugura el juliol de 1983. És en aquest centre cultural on passen diversos passatges d'En la pell d'un mort, de Xevi Sala que els podem llegar a fora o a l'interior de l'edifici.
Si la meva mare fos morta jo també voldria recuperar els seus mobles, va fer-me costat la Dagmara mentre caminàvem cap a les Bernardes, la casa de cultura de Salt. Pertot arreu, anuncis electorals. En un cartell l'alcaldessa demanava unitat. Penjat en aquells carrers, més que un eslògan semblava un acudit. La Saio m'havia explicat que mesos enrere un camió de l'Ajuntament de Salt s'havia endut els mobles de la mare. Un camió menat per un home negre. A l'Ajuntament ens va costar molt trobar el que volíem. A la ciutat hi havia un fotimer d'associacions d'immigrants. No ho entenia. Quina necessitat hi havia, de tantes associacions? Només els dèbils s'associen. Al final, un funcionari ens va donar un nom, Modou, i ens va recomanar que preguntéssim a l'escola d'adults de les Bernardes. Escola d'adults, dues paraules que em semblaven difícils d'ajuntar: l'època per aprendre coses és quan ets petit, no pas quan ja ets gran i cap lliçó nova pot corregir els errors que arrossegues. A l'entrada de Paula hi havia un rètol que deia Paulo Freire i a dins, un home que endreçava papers en una carpeta. Portava els cabells molt curts, gairebé rapats, i tenia unes celles negres i uns ulls foscos engrandits per unes ulleres de metall molt graduades. Vostè és en Paulo Freire?, li vaig preguntar. No sé per què va somriure, com si jo hagués dit alguna bestiesa. Volíem parlar amb un alumne de l'escola anomenat Modou, vaig fer-li saber. Quan el vaig conèixer, l'Agustí Solano em va semblar una persona que no malgastava les paraules. Es va treure les ulleres i em va mirar com devia mirar els alumnes que examinava: què li volen, a en Modou? Parlar-hi d'una cosa, vaig dir sense donar cap més detall. En Modou tenia classe a la tarda, va explicar aleshores, però no ens podia pas assegurar que avui vingués. Feia d'escombriaire, a vegades anava a les classes, a vegades no. Busco els mobles de la meva mare, vaig aclarir, tinc entès que en Modou aquest se'ls va endur per encàrrec de l'Ajuntament i que després van repartir-los entre els immigrants. M'agradaria recuperar-los. Mobles?, es va estranyar Solano, els mobles, una vegada s'han donat ja no es recuperen. Estic disposat a pagar per trobar-los, vaig insistir.
Tot de fileres de putos conguitos i de putos moros i en Solano guixant en una pissarra, això era l'escola d'adults. Només té alumnes immigrants?, vaig preguntar-li abans de començar. Estrangers, ell preferia anomenar-los estrangers. Després va afegir: és l'educació la que et dóna la categoria de ciutadà, el naixement només et dóna la de veí. Vaig fingir que entenia el que m'estava dient i vaig suggerir que la Dagmara i jo ja ens podíem esperar al bar mentre durava la classe. Ni parlar-ne, si volíem que ens presentés en Modou, l'única condició que posava era que seguíssim la classe. Ho vam fer callats i amb els braços plegats, envoltats de pobres analfabets que aprenien a llegir i escriure. Solano va proposar uns exercicis a la pissarra i mentre els feien va engegar música. Sap qui és?, vaig sentir que li preguntava a cau d'orella a la Dagmara. Violeta Parra, va afegir, veient que ella no ho sabia.
Gracias a la vida, que me ha dado tanto,
me ha dado el sonido y el abecedario,
con él las palabras que pienso y declaro,
cuando miro el fondo de tus ojos claros.
Altres indrets de Salt: