Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El paisatge familiar de Miquel Pairolí, un autèntic locus amoenus, no abraça més de mig quilòmetre quadrat i, a banda de la casa, enclou l'hort que hi és a tocar, presidit per una alzina jove però ja amb força anys a l'esquena. Un text en què descriu la brega de la tramuntana per a imposar-se als vents contraris i un altre que rememora els morts que abans que ell l'havien conreat ens poden servir de lectura entre els límits de l'hort i els camps sembrats de cereals.
Avui hem contemplat una mena de miracle. Al fil de l'horitzó, al nord, inesperadament, hem vist que s'obria una llenca de cel clar, prima però lluminosa. Ho hem comentat il·lusionats: «S'aixeca la tramuntana!»
De mica en mica, sobre Girona, el cel blau i límpid, tocat d'un puní de grogor de la posta, ha anat creixent. La tramuntana encara no ens arribava, però es veia que anava avançant i arraconava la nuvolada cap a migdia, com qui plega una estora. Quin espectacle! Ha vingut un moment en què la meitat del cel l'havia guanyada la tramuntana i era immaculada, d'una puresa cristal·lina, mentre que a l'altra meitat s'acumulava la torbonada, que s'havia tornat encara més fosca, d'una blavor profunda, de grop. La sort de la bromassa, però, ja era decantada. Semblava un exèrcit de molta aparença i petulància que, a l'hora de la veritat, és expulsat del camp de batalla per un enemic eficaç, fornit i ràpid. La boirada s'ha anat acastellant a migdia i a ponent, amb turbulència, resistint l'embat de la tramuntana amb escassa fermesa, fins que, en menys d'una hora, no n'ha quedat ni rastre.
Llavors ha arribat la nit amb una lluminositat bellíssima, amb un cel d'una blavor marina, metàl·lica, més intensa al punt alt de la volta, des d'on anava difuminant-se, amb una gradació de gran finesa, fins al daurat de la posta, sobre el qual es dibuixava el perfil del Montseny i de les muntanyes de ponent.
El dia, oblidat l'ensurt, esvaïda l'amenaça, s'ha adormit amb una gran pau, a poc a poc. A entrada de nit, com si fos un fanal de fira, del cel penjava una lluna tendra, fulgent, d'una blancor tímida. En un camp llunyà, un pagès cremava un munt de matolls i canyes seques i les flames dansaven en l'aire de tramuntana i s'enlairaven com si volguessin calar foc a la lluna.
Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l'esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d'uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit.
Sovint, a més, treballo la terra amb les mateixes eines que van ser a les mans del pare, de l'avi. El tràmec que prefereixo té el mànec corcat. Algun cop es desmanega i he de tomar a compondre'l. L'eina és gastada per l'ús, aprimada, però encara va bé i és molt útil. Recordo aquest tràmec en mans de l'avi. És com si el veiés ara, encorbat, cavant, amb la camisa blava de treball, la boina, el cigarret de picadura enganxat al llavi. En tinc un altre, de tràmec, més gros i més nou, amb el qual el pare obria les rases a l'estiu, per regar. El faig servir per a aquesta mateixa feina. Igual com el cavic per plantar llavors. També el recordo a les seves mans, i és una de les eines que més utilitzo. O les arpelles, que jo no manejo gaire, però que veig en mans del pare o de l'avi. O la llinyola, amb què traço i mesuro aquella geometria de l'hort que, amb el pas de l'any, es va fent i desfent. O la forca. O el mall. Com podria no pensar en els morts si treballo la mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines?
En un racó del garatge, tinc la serra de dues mans. Amb el pare, ell a un cap jo a l'altre, hi serràvem els socs de suro per fer llenya per a la llar, a l'hivern. També hi tinc la maça i els tascons amb què tot seguit els estellàvem. Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi es, quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts? D'ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les mans a la terra.
Altres indrets de Quart: