Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa de l'escriptor, situada a tocar de la carretera que de Girona porta a Sant Feliu de Guíxols, va ser construïda el 1954 en una petita finca d'una hectàrea comprada per l'avi el 1935, a una germana del compositor Montsalvatge, que estava casada amb un terratinent de Quart. Tenint-la a la vista, podem llegir dos fragments del dietari Octubre.
Eren terres de conreu i l'avi de seguida hi va fer obrir un pou. El pouater que el va construir, tot just d'acabar-lo va marxar a la guerra, on va morir. De l'aigua d'aquest pou, ens n'hem abastit sempre, per al consum domèstic i per al reg, i encara ho fem. És una aigua bona de gust, d'un sabor un punt terrós i ferruginós. A l'estiu, ben fresca, és un goig.
A tocar la carretera hi havia un bosquet on de vegades s'aturaven a passar-hi la nit les caravanes de gitanos que en aquell temps circulaven amb carros i animals.
Quan els meus pares van projectar casar-se, el bosquet fou tallat i s'hi construí la casa, que reuneix aquells criteris que esmenta Cirici. Primer, simplicitat geomètrica. És una casa de línies rectes, elementals, similar a les cases que dibuixen els nens quan els demanes que dibuixin una casa. Teulat a dos vessants, fàbrica rectangular de divuit metres de llargada per deu d'amplada, amb pocs ornaments i molt austers, les petites arcuacions de la sotacoberta i no gaire res més. Quan van edificar la casa, per coronar el teulat hi van posar un penell amb una creu, però amb els anys i les pluges es va rovellar, va quedar enferritjat i el vam haver de treure.
De sobte, sobre l'ampit s'atura un pit-roig. Com que estic completament immòbil, no s'espanta ni fuig, tot i que em mira amb el seu ull lateral, un punt minúscul d'una negror intensa i brillant, mineral. Té aquell nerviosisme, aquell neguit que demostren tots aquests ocells petits, pardals, pinsans, cueretes, verdums. No s'està quiet ni un moment. Mira a una banda, a l'altra, amunt i avall. Sembla que vol aixecar el vol. Em torna a mirar, però no es mou de la finestra. Veig el seu coll i el seu pit d'un bell color ataronjat; la disposició punxeguda de les plomes de la cua i de les ales, marronoses, com les dels pardals. De tant en tant es gira a mirar-me, amb el seu ull negre com un cap d'agulla. Conec aquest pit-roig des d'ahir. A migdia també, quan jo segava l'herba prop de la finestra, aquest pit-roig i un altre, una parella, rondaven per allà on havia segat, tot picotejant la petita fauna terrestre que la meva feina deixava al descobert. No eren gens esquerps. Se m'acostaven força i anaven bequejant a terra, amb avidesa i insistència. En aquest temps, aquests ocells solen estar de pas.
Venen de l'Europa central i van cap al sud, buscant climes més temperats i suaus. Vaig pensar que no devien estar gaire avesats a la proximitat humana i per això se'n refiaven i no fugien. No ens temen perquè no ens coneixen. O tot el contrari, qui sap... Tal vegada habitaven en alguna ciutat i estaven acostumats a sentir soroll i a conviure amb la indiferència dels humans.
He estat una estona contemplant el pit-roig de ben a prop, mentre anava sentint els moviments de La Creació, en aquest matí assolellat de tardor. [...]
Lluna de novembre.- Son els dies més curts de l'any. El sol s'ha post rere els cims del Montseny i, com que el dia ha estat clar —només amb una mica de boirina i amb alguns núvols alts, lenticulars, llimats pel vent—, el capvespre és llarg, d'una lluminositat daurada. Just a sol post, a llevant, dels turons de les Gavarres comença a emergir una lluna esplèndida, majestuosa, d'un color de crosta de pa. Lluna plena de novembre. La precedeix una lluminositat pàl·lida, mentre el cercle, encara incomplet, es retalla rere el perfil dels arbres de la carena. Uns petits núvols grisos, allargats passen un moment davant la lluna, que es va enfilant cel amunt. És com si la mà d'un pintor hi hagués fet córrer un llapis, per insinuar una ombra. Caminant per la vall de Quart, durant uns minuts es veu, a ponent, el reflex de la claror càlida, malencònica, del sol que s'allunya, amb tot el pòsit del dia, mentre que a llevant va prenent consistència la llum líquida de la lluna blanca, transparent com una gasa, puixant. Són dues llums molt diferents de tonalitat; l'una que remunta i l'altra que declina.
A poc a poc, perquè amb el dia clar tot és morós i pausat, s'esvaeix la posta i la lluna imposa la seva llum, sota un cel blau en què van sorgint els punts brillants de les estrelles i es van dibuixant les constel·lacions. La lluna es torna més blanca. Al cap d'una estona ja s'ha alçat en el cel, circular, poderosa, i expandeix la seva claror sobre el paisatge nocturn, que ha quedat impregnat de la seva irradiació pàl·lida. Els arbres, les cases i els objectes projecten unes ombres que evoquen la claror diürna, però ara és com si contempléssim el món a través d'una pel·lícula velada, misteriosa. Tota la nit, els éssers i les coses reposaran sota aquest tènue filtre de llum espectral.
L'endemà, en llevar-me, el sol encara no ha remuntat l'horitzó, però la llum rosada de l'alba ja domina el paisatge, els camps sobre els quals, a la nit, s'ha posat un tel de gebrada, blanca, cristal·lina. Primers freds de novembre... Al cel de ponent, la lluna encara projecta una lleu resplendor, que va minvant. Il·luminada pel sol que neix, es percep a ull nu el relleu irregular de l'astre, les fondalades, el dibuix que tant ha fet fantasiejar els humans al llarg dels segles. Després, a mesura que la claredat solar va augmentant, el perfil es difumina, el reflex de la llum lunar s'apaga i un tel de boira va cobrint la lluna, per bé que el dia és nítid. Quan el sol comença a tocar pels camps i els boscos, la lluna ja és només un cercle blanc que davalla amb lentitud cap a ponent, sobre l'església de Palau-sacosta. Entrat el matí, es colga i desapareix. El sol torna a dominar, intens i radiant, i fon la gebrada. És la roda del temps. [...]
A la caiguda de la tarda sembla que la tramuntana encalma. El sol ha davallat rere els turons de l'Ardenya i deixa una cua de llum daurada, que primer és intensa i més tard es va esmorteint, apagant. La llum retalla el perfil dels turons, de la boscúria en penombra. És una posta esplèndida, que encara veiem com perdura al contrallum de les cases i de l'església de Llagostera, de les muntanyes llunyanes, llarga i lenta.
Altres indrets de Quart: