Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic municipi de Santa Eugènia de Ter va ser annexat a Girona el 1963. Fou, aleshores que s'hi començaren a establir les primeres onades d'immigració. El context urbanístic canvià substancialment. De manera que de l'època en què hi residia Prudenci Bertrana i la seva filla Aurora no en queda gairebé rastre, potser algunes cases de la Rodona perquè les de planta de baixa on habitava la família de l'escriptor prop de sèquia Monar van desaparèixer fa ben poc. Situats, doncs, en algun punt poc sorollós de la Rodona podem evocar els records dels Bertrana amb fragments de les memòries d'Aurora Bertrana. També hi pertoca la lectura del conte "Les hores bordes", de Quim Curbet situat a la Rodona, però que s'inspira en una experiència escaiguda a Salt, quan després de dinar sortien a passejar, els interns que podien –els bords–, del Psiquiàtric i els carrers s'omplien de gent peculiar.
A la Rodona de Santa Eugènia, en l'espaiós jardí dels seus sogres —que havia estat el jardí dels seus pares—, on la verdor li servia de fons, retratava la seva muller amb capell i vel a la cara i també amb el rostre emmarcat per un boà de plomes: de cara, de perfil, seriosa, somrient... Retratava també la seva cunyada, el rostre de la qual, a disset anys, era d'una perfecció fisonòmica i d'una finor de pell dignes del més exigent dels pintors –en Brull també la pintava al costat del pare.
Jo recordava amb enyorança l'habitació de la Rodona. Dos balcons s'obrien a la placeta arran de la brancada dels plàtans. S'abocaven a la vida familiar i veïnal. Una alegre i constant animació hi regnava. Colles de vailets —sovint jo feia per un més— jugaven a bales, a la xarranca, a «bèlit». La Pepa Mira xafardejava amb la carnissera, les minyones dels avis festejaven amb algun galifardeu, la Màlia, la Mèlia o la Mília escridassaven els menuts, els ventaven un clatellot mentre cridaven: «A casa, merdosa» (o merdós). Sense deixar d'escridassar, els arrossegaven estirant-los pel braç, mentre la mainada bramava... Res d'això no passava a la Pujada de Sant Martí, on les criatures semblaven inexistents i les mares, petrificades.
Si t'abocaves al balcó, veies la paret de l'església grisa i humida; si dirigies l'esguard cap amunt, albiraves una llenqueta de cel llarga i minsa... Del balcó de darrera, a casa nostra, a la Rodona, de Santa Eugènia, hom veia en primer terme, l'estesa de verdor del jardí dels avis, tota clapejada de peònies, hortènsies, dàlies o roses... La cinta mirotejant del rec, amb la seva fressa estimulant; més lluny encara, la taca fosca de les arbredes del Ter, els pujolets i serradells de Domeny, de Sant Gregori, de Santa Afra i, molt més lluny encara, les muntanyes sense nom que limitaven l'horitzó. El món, allí, era ample i lluminós.
Les hores bordes
Diuen que els anglesos tenen boira entre les orelles, però ells són anglesos i es poden pagar aquestes extravagàncies, nosaltres, els habitants del pla de Girona, som gent amb menys pretensions i la boira la dosifiquem amb cullereta, com la llet condensada. Això sí, com als anglesos, ens agrada cuidar del temps, empaquetar-lo i posar-li —si s'escau— una etiqueta. Al llarg de la nostra vida tenim un temps per a cada cosa i la resta el venem a la menuda, cada dia, a un ritme de seixanta minuts per hora o en farcells de quinze minuts.
Les hores de barri passen lentament, en Riera —el rellotger— ho sabia bé, ell les comptava totes en la seva petita botiga, al capdavall de la Rodona. En Jordi Riera veia passar les hores, assegut davant de la seva taula, plena de petitíssimes entranyes de rellotge i breus fraccions de temps avariat.
Quan en Jordi aixecava la vista cap al carrer, els dies es convertien en núvols mecànics que s'engranaven els uns amb els altres, sobre el serrell de muntanyes que s'intuïen en la llunyania. Les hores es movien amb el tic-tac de les branques de la figuera del veí o en la precisió exacta que només poden oferir els ulls d'un gat.
Un dia en Guillem, el fill de la veïna, li va trencar tots els esquemes al rellotger, quan li va dir que no podia veure mai l'hora en els rellotges de la seva botiga perquè les broques es movien constantment. «Comptar, sempre comptar, les hores, els minuts, això és el que ens perd», reflexionava en Jordi, «i les hores que finalment podem comptar, són les que ja són perdudes per sempre més».
El rellotger Riera va acabar parlant només amb eufemismes. Quan havia d'esmentar un moment concret del dia es referia a l'hora d'esmorzar o a la de la migdiada, l'hora d'aixecar-se o la de dormir, l'hora dels vius o la dels morts. En Jordi Riera anava batejant tots els moments del dia i de la nit. Fins i tot va donar nom a aquelles hores aturades en què el vent es condensava com una gran bombolla sobre el barri i els gats aprofitaven per descansar de la seva vetlla eterna, tancant els ulls i roncant de felicitat.
Eren les hores bordes, un temps sense fruit, ornamental i de tràmit. Durant aquests lapses d'eternitat els carrers es buidaven i només hi passejaven els bords, aquelles criatures prodigioses que entraven i sortien del manicomi de Salt. A vegades eren individus anònims als quals només se'ls reconeixia pel seu tarannà, però molts altres eren personatges coneguts, com en Quelet, que es parava davant de la rellotgeria d'en Jordi, tot cridant «Déu ens deslliuri del dia de les lloances!».
Un dia la dona d'en Jordi va comprendre que alguna cosa s'havia trencat dins del fràgil mecanisme que regia el senderi del rellotger. En el parterre on cada hivern plantaven els bulbs de les tulipes, en Jordi Riera hi havia escampat totes les peces dels rellotges per arreglar. «He sembrat les llavors del temps i ara només cal esperar que plogui durant set-cents anys», fou l'explicació que li donà. Curiosament aquell dia en Quelet havia passat de llarg.
En Jordi Riera, durant la seva època de rellotger, no va arribar a pensar mai que quan en els seus rellotges tocaven les hores bordes, en realitat estaven tocant per ell.
Altres indrets de Girona: