Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El bust d'homenatge a Prudenci Bertrana és obra de l'escultor gironí Ricard Guinó va realitzar durant els seus anys d'estudiant, a principis del segle xx. Va ser col·locat en aquest punt de la plaça de Catalunya el 1975, fins llavors havia estat prohibit instal·lar-lo a la via pública. Evidentment, l'acció estava relacionada amb la creació del premi de novel·la catalana Prudenci Bertrana l'any 1968, creat com a reacció al premi de novel·la castellana Inmortal Gerona, impulsat des de l'Ajuntament franquista. Dos fragments de retrats que li van dedicar Josep Pla i Domènec Guansé ens poden servir de lectura davant el monument.
El vaig veure a Girona per primera vegada. Anant a l'institut el trobava pintant un racó pintoresc o una casa vella i escrostonada. Llavors pintava. M'aturava un moment a badar amb els llibres sota el braç. Feia un verisme sense gruix, banal, exsangüe. Ell em mirava de cua d'ull, sense treure's la pipa de la boca, com si jo fos una bèstia rara. [...]
Sempre he cregut que en aquest país no ens trobem en situació de negligir frívolament res que per una raó o altra pugui ser positiu. Més aviat convindria considerar tots els resultats amb un criteri obert i eficaç. Sempre he respectat i admirat Bertrana. L'home no era pas un fantasma convencional. De vegades amb els dits de la mà feia un moviment com si palpés el ventre tebi d'un conill acabat de matar o el plomatge d'una perdiu, que m'inspirava confiança. El seu ruralisme, ja ho he dit, em sembla particular perquè és més la fascinació de la vaguetat del bosc que les històries al·lucinants d'altres naturalistes indígenes. Era a més un home molt nostàlgic. [...]
Tenia els ulls molt bonics, d'un negre daurat. Els veig darrera els vidres de les seves ulleres, una mica cansats, desenganyats, de vegades immòbils com una aigua posada, de mirada antiga i agrària. Aquesta mirada, tan humana que de vegades feia compassió i sempre era comprensiva, semblava corregir la lleugera nasalitat maliciosa de la veu; la crepitació una mica cínica, de vegades voltairiana, de la rialla li adreçava la boca, que s'havia lleugerament torçat per deixar passar l'adjectiu sarcàstic. Rarament enraonar l'enfebrava, malgrat el to hiperbòlic que com a bon caçador posava en les seves bertranades.
La seva obra, més que enginy, conté humor — un humor natural, de vegades produït per falles del sentit comú o de la raó més solidificada i de vegades comparant coses absurdes de productivitat literària inimaginable. Tenia, però, un do personal, una virtuositat que treia punta de qualsevol cosa. Una vegada li vaig sentir fer una comparació entre un conill blanc i casolà i un nen que feia la primera comunió, exhilarant, absurda, inexplicable. És un contemplatiu amb el do de l'humor, probablement un gran tímid evadit amb la ploma a la mà. No crec que tingui cap idea. Veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d'inacabat i trist de les fetes de la vida—el fracàs. Gairebé sempre el seu humanisme es d'una lògica aclaparadora. Quan s'ha d'emocionar, s'emociona indefectiblement; quan s'ha de riure, riu com un infant. No s'equivoca mai, no juga mai, es deixa portar per les formes de la lògica més superficials i banals.
Una cara recremada, solcada d'arrugues, d'home avesat a la intempèrie; ulleres que ara em semblen amb muntura de filferro; una pipa rosegada; el vestit malgirbat de qui ha prescindit de miraments socials. És així, i més aviat de bona planta, com el recordo quan ja començava a encaminar-se amb passa ferma cap a la seixantena. El seu aire resultava mixt d'artista insubornable i de caçador furtiu. [...]
La se va obra en conjunt — una obra viscuda — és, doncs, el producte de la dramàtica oposició entre el camp i la ciutat, entre la vida lliure i elemental a ple aire i la vida urbana, asfixiada, dels carrers estrets. Certament, és una concepció una mica primària, però ell en treu un suc dens i fragant, un licor de molts graus.[...]
Tanmateix, no sols no deixà mai del tot de pintar, sinó "que la seva literatura fou essencialment pictòrica: complaença en les descripcions, frase densa, plàstica, com una pinzellada de gruix, adjectius acolorits, com taques. Si es podia dir, diria que escrivia l'oli. Altrament, tot seguit va tenir més traça a manejar paraules que colors. Les primeres temptatives a la premsa local ja foren un èxit. Àdhuc hi produí algun escàndol. Àdhuc sofrí un procés. Això, en aquells temps — era la llunyana època del «Cu-Cut», de la llei de jurisdiccions—, en lloc d'eixalar, donava ales. Després vingué Josafat, una narració a l'aiguafort, al·lucinant. No sé si avui produiria tant d'efecte als lectors, però de ben poques novel·les catalanes s'hauran fet tantes edicions.
El que el situà definitivament foren Proses bàrbares. S'havia retrobat, ja, ell mateix. Hi comença a elaborar impressions personals, fragments de la seva pròpia vida. Hi ha el seu amor al paisatge, les hores contemplatives, les llargues i pacients esperes, a l'aguait de la presa, el gust de fer literatura amb homes no gens literaturitzats. El lirisme fa irrupció en la narració rural.
Altres indrets de Girona: