Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Durant molt de temps el mercat de Girona se celebrava en el lloc denominat l'Areny als vorals del riu Onyar, avui cobert pel perímetre de la plaça de Catalunya. El 1929, l'ajuntament va encarregar a l'arquitecte Joaquim Maggioni –que havia projectat la Biblioteca Municipal– l'elaboració d'un projecte de mercat cobert. Aquesta vegada es cobriria el sector de l'Onyar, a l'actual plaça de Catalunya; el projecte, tot i les protestes a nivell polític i al carrer, es va engegar i es van començar les obres, però van ser suspeses pel ministeri de Governació espanyol de l'època per ser considerat un emplaçament perillós. A mitjans de segle XX, curiosament aquells fonaments es van utilitzar per a la construcció de l'actual plaça de Catalunya. L'actual mercat del Lleó es va inaugurar el 1944 i amb successives remodelacions fins al 2008 s'ha convertit en el mercat de referència de la ciutat. Situats en qualsevol punt de la plaça, si pot ser tenint a la vista el curs de l'Onyar podem llegir el fragment de Girona, un llibre de records, de Josep Pla que fa referència a quan el mercat de bestiar es feia a l'areny del riu i un altre text de Jaume Ministral molt crític amb la construcción de la nova plaça.
Abans, ja fa anys, el mercat de bestiar es feia a l'areny de l'Onyar, riu amunt, a partir del Pont de Pedra. Era un gran núvol de pols i a dins hi havia el mercat. Del pont estant es podia veure una taca de sol sobre el bronze de la cara d'un gitano. Al voltant d'aquest punt lluminós hi havia el coll gràcil i llarg d'un poltre i el renillar d'un cavall dret sobre les potes de darrera, una mica d'escuma a la boca. Sobre la blancor groga d'un ramat es destacava la brusa negra, color de sotana, d'un marxant i sobre la foscor xocolata d'una vaca la faixa roja d'un pagès. Un matxo tirava una guitza i sempre hi havia un ase o dos que bramaven. En aquell areny platejat, els arbres del carrer del Carme al fons, s'hi reunia la flor de la gitaneria, de la ramaderia, de l'intercanvi, del cambalatge i de la veterinària provincial. El núvol de pols era brillant i el sol l'irisava; de vegades al fons es veia la lluïssor dels tricornis xarolats de la parella de la guàrdia civil.
Es gastaren milions i milions, però el riu amonestat, entregat, empaperat, canalitzat, processat, encaixonat, xuclat i vigilat de prop, mai més no va gosar sortir de mare.
Trist, pansit i acollonit en no poder fer les habituals entremaliadures de segles —entrar a les botigues, pujar als entresòls, empènyer màquines d'impremta, mullar cames de noies i espantar reumàtics— es va anar quedant anèmic, sense aigua, sec i vell... i després d'un estiu de molta secada, ja mai més no va tornar a fer rodolar una trista i rovellada gota.
El riu havia mort.
L'enterraren definitivament sota una enorme, sòlida i fastigosa llosa de ciment on els dissabtes o les tardes que hi havia futbol s'hi podien encabir més de mig milió d'automòbils.
Arribà un dia, a finals de segle, en què a la Ciutat Petita i Delicada només quedava un vell que recordés haver vist un aiguat, que fos capaç de dir en quin sentit anava el riu, si amunt o avall, i que pogués explicar què feien els antics quan baixava un cavall d'aigua de Llagostera.
Altres indrets de Girona: