Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'escola de la Font de la Pólvora va ser construïda el 1989 per socialitzar bona part dels infants d'ètnia gitana que vivien al barri. Per aquest motiu el logotip de l'escola és la la roda que representa la bandera del poble gitano perquè la majoria d'alumnes en són. Precisament l'escola és un dels centres d'acció de la novel·la Les causes perdudes, de Xevi Sala on exerceix de mestre el protagonista. A la seva classe, hi assisteix la Kesali, una nena gitana que serà violada i assassinada per persones diferents i que portaran l'acció a considerar el mestre com a possible agressor. Tenint l'escola a la vista podem llegir dos fragments de novel·la que il·lustren la casuística de l'obra.
Ja ho veus, va afegir en Raül, al poble també hi ha bona gent. I els dos fills de la Vero, havien marxat? No, eren morts. El petit havia mort de sobredosi quan només tenia disset anys i encara no feia un any que el gran havia seguit el mateix camí, abatut per la sida que li havia encomanat la seva dona, que també era morta. Des d'aleshores, l'única néta de la Vero vivia amb ella: la Kesali. Era hora de marxar, em va fer notar després d'escurar el segon tallat, se n'havia d'anar, tenia reunió a la delegació d'Ensenyament. Per cert, va afegir encara, vigila amb els Rubio. Ocupen tot un bloc al final del carrer Romaguera i controlen el tràfic de drogues. El teu problema es diu Rafa Rubio, el Rafita. El tens a la teva classe.
Kesali, Adriano, Samara, Fani, Serafín, Tere, Meryem, Xaro, Kika, Fede, Jose, Alí, Moussa..., fins a arribar al Rafita i la seva gàbia d'ocells. S'havia presentat a classe amb ocells cantaires. No era una afició rara entre els nens gitanos. Els caçaven per vendre'ls als col·leccionistes i els traginaven en gàbies de fusta que ells mateixos es feien. Gràcies a aquestes captures prohibides que cap policia perdia el temps a castigar, en podien treure algun calé extra per comprar tabac i no haver-lo de pispar als seus avis.
—I tu, com hi vas venir a parar, aquí?
—Jo? En aquella època era una mica comunista quan encara no feia vergonya ser-ho molt. Feia de mestre a una escola de l'Eixample i també treballava per al partit, fins que vaig demanar el trasllat perquè n'estava fart, de tanta teoria. Segurament creia en la lluita de classes i en totes aquelles bajanades. No sé pas si tot plegat ha servit de gaire res, però ara almenys els nens de l'escola tenen llibres de franc i el menjador pràcticament regalat, i això no ho trobaràs a cap altre barri de Girona.
—Doncs a mi em sembla que l'has guanyat, la teva lluita de classes.
—No em facis riure, escoles com aquesta reben subvencions a l'engròs perquè això dóna vots, mentre els polítics es dediquen a rehabilitar el seu Barri Vell i a fer-s'hi cases d'un milió d'euros. Nosaltres som la ciutat amagada, la que ningú no vol veure. A més, l'única cosa que recordo haver fet per la lluita de classes és prohibir a en Rafita que vingués a classe amb una cadena d'or de tres mil euros. Justícia distributiva, en diuen els que encara són comunistes.
Altres indrets de Girona: