Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Carles Rahola va morir afusellat per les tropes franquistes el 15 de març de 1939. El 1978, l'Assemblea Democràtica d'Artistes va promoure la instal·lació d'aquest monument amb l'escltura que va fer Torres Monsó el 1959, amb la inscripció: "A Carles Rahola. 1891-1939. Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nobel i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món." L'escultura que corona el monòlit representa dues dones que contemplen horroritzades alguna cosa. De fet l'escultor es va inspirar en l'horror que va observar en dues dones que miraven com tallaven els arbres de la carretera de Santa Eugènia. Al costat i darrera del conjunt, s'hi va plantar, respectivament, un llorer i un tell, com a símbols d'honor i d'esperança. En ser-hi al davant podem llegir un fragment de l'article, de fet un editorial signat, que Rahola va publicar a L'Autonomista i que pretenia transmetre esperança a la població davant els embats de les tropes franquistes. El 4 de febrer de 1939 va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim i va ser condemnat a mort. El 15 de març va ser afusellat al cementiri de Girona. Complementarem aquesta lectura amb un fragment del retrat de passaport que li dedicà Josep Pla i un poema de Josep Maria Prous i Vila.
Refugis i jardins (fragment)
S'acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s'acabarà amb la victòria de l'Espanya Republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d'ésser lliures. I aleshores, en lloc de refugis que rememoren —en plena civilització! —, èpoques de terror i salvatgisme refinat, hom tornarà aconstruir, en aquesta "terra de gestes i de beutat" que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants... i pe aquells altres infants que són els vellets.
Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d'invasió dels pobles d'Ibèria com un d'aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més.
Carles Rahola és un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d'impertinència, hi porta uns vidres muntats a l'aire lligats a la corba d'un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somniosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrere. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d'un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l'americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l'espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d'artista.
En la mort de Carles Rahola
Tantes de coses a fer com tenia,
tantes de coses a fer com jo tinc.
Així escrivíeu amb sang l'últim dia,
i a la mort que us donaven li dèieu: ja vinc!
Cap a la mort caminàveu a l'alba,
com un apòstol, el rostre seré,
tot Catalunya retruny amb la salva,
i tot el món feia un acte de fe.
Éreu tot carn de la immortal Girona,
éreu tot vós la Girona Immortal,
éreu el Verb de la pàtria que es dóna
a tot el món sense engruna de mal.
Què hi veia en vós l'enemic d'aquest poble,
què hi veia en vós l'enemic i el tirà,
quan us seguien les dones i el poble,
i aquells infants que us besaven la mà?
Per cada fill vau tenir una paraula,
per cada amic vau tenir un mot d'adéu,
per Catalunya deixàveu la taula,
tota de coses per fer; quin adéu!
Pels catalans, tot l'amor — escrivíeu —,
i ara tots junts a tothora direm:
— Tantes de coses a fer com teníeu,
tantes de coses a fer com tindrem.
Altres indrets de Girona: