Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta via gironina deu el seu nom a l'Arbre de la Llibertat que s'hi va plantar l'any 1869 durant el Sexenni Demovcràtic (1868-1874). Originàriament aquesta rambla estava formada per una plaça ampla i llarga que anava de l'Argenteria al carrer Abeuradors i continuava per un carreró estret que vorejava unes voltes que anaven des d'abeuradors fins al Pont de Pedra. El conjunt d'aquell carreró i de les voltes tenia el nom de Voltes dels Esparters, construïdes segurament al segle XIV i enderrocades al 1875. L'espai de la plaça, anomenat Plaça de les Cols, era el gran mercat que donava vida i proveïments a Girona. De seguida es convertí en la zona més urbana de la ciutat amb cafès, botigues i era el lloc preferit pels passeigs dominicals. Així, per una banda, un text memorialístic de Miquel de Palol i Felip ens hi situa facècies viscudes amb Santiago Rusiñol quan va fer estada a la ciutat per a pintar. Per una altra, un fragment de Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral, ens descriu una situació de la vida familiar quotidiana. Acabarem les lectures amb un poema de Narcís Comadira dedicat a la nostàlgia que sent de les coses que feren feliç la seva infantesa gironina i un fragment Cera, de Miquel Pairolí que reconstrueix la memòria detallada de com el protagonista va viure la solemne i barroca cerimònia de l'enterrament del bisbe Cartanyà.
Santiago Rusiñol, en aquells primers temps, vingué una mica intoxicat, encara, de la morfina. A primeres hores de la tarda —quan per a ell començava el dia—, després de prendre l'absenta en el cafè de sota les voltesde la Rambla, la visita a la farmàcia de l'amic Coll era inevitable; no obstant, la constància d'aquest i del jove metge militarsenyor Pagador acabaren prompte i definitivament amb aquell rebroll insà. Més tard ho comentava amb la seva infantil ironia:
— L'aigua de l'apotecari i un metge militar poden curar-ho tot, però el que realment ho cura tot és l'absenta.
Fos una cosa, fos l'altra, fou l'època més dinàmica de l'artista i de l'escriptor. Treballava —en dues o tres teles alhora—, en els claustres de la catedral en la xardor estival, o en els obacs del Galligants, copsant els xiprers enfront de l'esglesiola romànica de Sant Pere, o la visió de les runes de la Torre Gironella que feien de frontis als campanars de la Seu i Sant Feliu en començar el capvespre. Eren teles de mides grans que deixava guardades a la sagristia de la catedral o a la taverna de Can Fontan de Sant Daniel, i que ell, amb allò de "ja tenim temps", anava realitzant a poc a poc amb un sibaritisme refinadíssim.
Quan ja estaves bo i un altre germà i la minyona havien caigut, la mare et demanava que anessis a fer la compra abans d'anar a l'institut. El mercat, la plaça, era al mig del carrer, a la Rambla. A les voreres s'arrengleraven els cistells de verdures que venien de Salt. Al mig, les parades de la gallinaire, la cansaladera, el Nano que venia caça, i altres, dels quals parlaré mes endavant.
He visitat els millors supermercats de Milà i us puc assegurar que cap no té la feina tan mecanitzada i ràpida com la plaça de la Ciutat Petita i Delicada.
Entraves a la carnisseria, saludaves i deies:
— Com sempre.
En un instant tenies el braó, l'os de vedella, la botifarra negra, el pit, la cua de xai i el sagí. Tot embolicat, deu rals i al carrer. Paraves davant la gallinaire i mormolaves:
— Com sempre.
La cuixa per la nena, l'ala, el pedrer, cinc cèntims de cigrons remullats, pela amb deu i a casa.
Ciutat d'infantesa
Et sento lluny, vella ciutat d'infant
voltada de tants plàtans, de l'escorça
de cegats passadissos, d'orenetes,
de captards lluminosos de campanes.
No tornaran els olis ensucrats,
el cotó fluix, les hores de desesma,
la cera verge i els soldats
rendits trepitjant els clavells i la ginesta.
Ni les roques badoques dels jardins
ni les fràgils, alades xeringuilles,
serpentines de tint descolorit
al cartipàs de les taques de tinta.
No tornaran les flors grogues del riu,
somriures, els pecats, la regalèssia,
meibes i bambes dels estius perduts,
xafogosos migdies de piscina.
Cap pols de guix no em tacarà les mans
quan, al retorn d'una inútil pissarra,
dugui el fracàs d'un teorema absurd:
que el quadrat de la suma dels records
no pot omplir ni una meitat de vida.
Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem. [...]
I així era. El cos del bisbe reposava sobre un baiard descobert que transportaven vuit eclesiàstics, de roquet. Havia mort gran, a 87 anys, i la matèria mortal que lliurava a la terra i que seria dipositada unes hores després sota les lloses de la seu era ben minsa. [...]
L'art dels embalsamadors havia donat una mica de volum a les galtes embegudes, com si el pastor tingués la boca plena de vent, sense arribar, però, a la inflor; els revestiments eclesiàstics que l'acompanyarien a la tomba atorgaven a la despulla una il·lusió d'amplitud, però el cadàver tenia una patètica petitesa d'ocell, com si cabés a la conca de les mans. Un nas prim i aguilenc que es perfilava entre el fullam frondós dels til·lers de la Rambla coronava un rostre d'una pal·lidesa mortuòria, exsangüe, del qual penjava, com una excrescència malignament desenvolupada, la carnositat de l'orella, crescuda amb el temps. El cap, cobert amb la mitra, reposava sobre un coixí de seda, amb arabescos florejats. Ulls clucs. El senyor bisbe, en el seu recorregut pòstum per la ciutat, hauria pogut contemplar, en aquella posició, el cel blau del matí d'agost, lleument emboirat per la calitja i l'estuba, però cloïa els ulls amb aquella contumàcia que hi posen els morts si el cadàver ha estat atès com cal abans de la rigidesa. Els sentits carnals ja no li pertanyien ni els necessitava. Aquelles mans amb què, en processons i audiències, el pastor beneïa el ramat, magnànim i cerimoniós, també restaven immòbils, enllaçades sobre la casulla, reposant sobre el ventre, sarments de cera, mans que ja semblaven un d'aquells exvots que dipositaven els creients fervorosos als peus de la Mare de Déu dels Àngels, invocada en mal tràngol. [...]
Així va passar Rambla avall la despulla del senyor bisbe i en aquells que contemplaven la desfilada fúnebre hi va haver com un respir d'alleujament. Moments abans, quan tenien davant el cos jacent, havien hagut de lluitar entre l'impuls morbós de mirar el cadàver i fixar-se fins en l'últim detall i la conveniència d'aparentar recolliment, cloure els ulls, abaixar el cap i pregar Déu per l'ànima del pastor. Una tria complexa que tothom havia mirat de combinar com millor va saber. Era gairebé impossible no cedir a l'atracció que un sent per contemplar els morts, però les formes del dol obligaven a l'oració i al compungiment. Així, molts havien mirat de satisfer un impuls i l'altre, amb mirades de reüll al cadàver mentre els llavis mormolaven un parenostre per l'etern repòs. «Pobre senyor bisbe», va exclamar una dona quan la despulla ja era avall i només se n'apreciava allò que més sobresortia, les fines sabates de pell de color grana, el nas pàl·lid, la mitra blanca i daurada, en una posició horitzontal ben simbòlica i tràgica. «Pobre senyor bisbe». Ningú no va respondre.
Altres indrets de Girona: