Can Manent o can Pau Mariano

22 de maig de 1919. Cap al tard he arribat a Premià, a aquella hora en què els colors es conjuguen amb més harmonia, quan les vinyes semblen més clares damunt la terra vermellosa; a l'hora en què els pins, sota el verd més clar que hi ha a la part alta de llurs copes, tenen un to ombrívol i avellutat i s'ajunten i es confonen suaument. En ser a casa, m'he posat un vestit camperol i amb el gos he anat carretera enllà. M'he assegut sota els pins i he contemplat llargament el paisatge a la llum indecisa, sota un cel ben serè, davant la mar; tot d'una, entre entonacions opalines, n'ha sortit, rodona, una gran Lluna de color d'or vell. He seguit una rasa, fresca de pluja, entre les vinyes immòbils. He contemplat la Lluna entre els pins. He resseguit els mateixos camins on, ara fa un any, vaig collir flors d'acàcia per a Anna.

Ara estic commòs, meravellat. Quina nit de maig més pura! Després d'aquests dies de temporals i de núvols, aquella llum, aquesta Lluna claríssima són com un tast de paradís. La Lluna idealitza els colors, les formes, els perfums. Les cases tenen un to blanc, com vistes en somnis, i amb ombres contrastades. Es veuen les muntanyes, amb masses de boscos, i la carena destacant-se netament del cel translúcid i blau. Veig el jardí, les acàcies, el til·ler, l'eucaliptus amb el tronc blanc, tot tan quiet dins la puresa nocturna. I, emergint de la puresa nocturna, el cant intermitent, apassionat, d'un rossinyol. Oh primavera, quina pura beatitud! La casa d'Anna és tota blanca del clar de lluna. Finestres closes, damunt els arbres del meu hort. I el rossinyol, i un murmuri d'aigua sota els arbres.

24 de gener de 1939. Vaig a Premià, amb la Josefina. És la primera vegada que hi anem després de la guerra civil. Pugem per la carretera a peu. Alegria de reveure aquelles carenes d'ondulacions tan dolces, els pins com una gran molsa fosca, els camps verds i argentats! Veig que els boscos es conserven bastant bé: només el de Sant Sebastià i el d'en Costa han estat severament reduïts de brancatge. Els xiprers de can Moles han crescut molt. Hi ha pereres i presseguers florits, llimoners daurats de fruita, ametllers de fulla tendríssima. M'emociona entrar a casa, omplir ampolles de vi vell, passejar per l'hort en la tarda assolellada, neta... Aquest any llogarem la casa. Som pobres, i ens cal treure rendiment del que tenim.

1r. d'octubre de 1940. Vaig a Premià amb l'Albert. Fa un dia clar, tardoral, amb cel blau i algun núvol blanc torrejant darrera les muntanyes. El paisatge i el poble tenen una delicada alegria. Terra i pins rentats de la pluja; fenàs d'or; farigola olorosíssima. Hem dinat al turó d'en Pons. Hem vist, entre els pins lluents, el blanc cementiri on reposen els avis. I al fons un mar assolellat, seda tibant i joiosa.

26 de febrer de 1943. Vaig a Premià amb la Josefina. Està núvol, però surt alguna ullada de sol. Es veu el blat tendre entre els garrofers. Els ametllers ja acaben de perdre la flor, i les pruneres posen una blancor indecisa, tímida, entre el verd de les hortes. Al celler de casa, poso 50 litres d'un vi escollit a la vella bóta de vi ranci sec, fortíssim. Recordo les veremes de la joventut: em sembla veure davant la premsa -té més de cent anys- el meu pare agafat al samaler, fent rajar el most olorós cap al dipòsit, que té ja la fusta tan corcada.