Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
De les Eres de Guardiolans, un mas dels més potents de la muntanya del Berguedà, ja se'n féu ressò el baró de Maldà en una estada que hi va fer el 1810 fugint dels daltabaixos de la Guerra del Francès. Aurora Bertrana després de tornar de l'exili el 1949, va fer breus estades per raons de salut a Vilada fins que el 1956 gràcies a la coneixença amb Ramon Anglerill, amo de les Eres de Guardiolans, hi inicia unes estades cada vegada més llargues, predominantment els estius que duraren fins pràcticament la seva mort el 1974.
De fet, l'estiu de 1973, mentre feia la migdiada al casal de les Eres, es trobà malament. Havia empitjorar del cor i amb una ambulància la dugueren a l'hospital de Berga, on després de diferents alts i baixos moriria el 3 de setembre de 1974.Va ser enterrada al cementiri de Berga en la tomba de l'advocat Cardona. Malgrat les llargues estades a les Eres i d'haver-hi escrit bona part de la producció literària d'aquells anys, Aurora Bertrana no va dedicar cap text a descriure el lloc de les seves estades, llevat d’una anotació, que reproduïm tot seguit, que va escriure al llibre d’autògrafs de Ramon Anglerill el 1970.
L'any 1956 jo venia a les Eres de Guardiolans per primera vegada i escrivia en el llibre d'autògrafs de Ramon Anglerill. Sento un goig profund i una gran dolcesa en respirar l'atmosfera d'aquesta casa, la pau que l'envolta i la formosor del paisatge que s'hi frueix. Avui l'any 1970 he de dir i dic a la masia de les Eres de Guardiolans que he trobat més que l'afecte dels amics. He trobat la comprensió i l'afecte d'una autèntica família. Les Eres de Guardiolans és el lloc on penso i escric les meves obres, és el refugi d'una vida laboriosa i difícil, és la pau i el repòs i l'amor.
Lo sol, fins a pòndrer-se a dos quarts de sis, que portàvem al detràs no ens deixà mai, si bé temíem arribar molt de nit a Borredà, quedant-nos encara a dos quarts de sis més de dos hores que fer. I així a fi de no prendre mal —més ara que ens convé guardar bé la pell— resolguérem, hora llarga antes deixats arrere lo molí del Cavaller, i antes lo pont de Rabentí, quedar-nos a sopar i dormir en casa de les Eres de Gardilans.[...]
L'ànsia mia de baixar del cavallet i a aquella casa, com també de prendre xocolata, sent dos quarts per les vuit, eren ja dos o tres ànsies amb la de no descobrir encara la casa de les Eres, que hi arribàrem molt més tard, amb les detencions que tinguérem que fer en lo camí, anant les dones a peu i avançar un xiquet massa, los quins anàvem a cavall o en cavalles, parar-nos.
Gràcies a Déu, arribàrem a la casa, solar, aquella, de pagesos de més upa de la muntanya, que ja tenien la porta tancada, segons estil que ja tenen los pagesos i ser casa sola, luego d'entrar la nit de dir lo rosari, sopar, i tancar antes la porta. Lo doctor Anton Bardolet, que ja els coneix a tots i ser de Borredà trucà a la porta, cridant perquè obrissen a tots nosaltres —pobres peregrins com ho som en el dia, veient-nos expatriats. Una dona tragué llum a la finestra i baixaren a obrir-nos la porta, i com ja coneixen bé al doctor Bardolet, s'alegraren molt de vèurer-lo i així conèixer a tots nosaltres.
En efecte compensàrem lo mal camí de la tarda amb tan bona posada i acolliment com trobàrem de tota aquella molt bona i galant gent [...].
Resolguérem doctor Bardolet i jo de sopar a nou hores tocades, i donat-se'ns sopes bullides i después pollastret en fiambre, pa, aigua i vi, que tot ho trobàrem bo, i la gana que no ens faltà en lo sopar, amb tot d'haver pres tard lo xocolate. En les postres tinguérem raïms molt bons o dolços, de casa Verdeguer d'Avinyó, sent la mestressa filla d'aquella casa.