Carreró de la torre dels Socors

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Retrats de passaport (dins Obra completa 17) , 1970

Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l'onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em sembla que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s'havia totalment diluït.

També era molt sensible als xiscles ofegats de les òlibes i de les xibeques. Quan li semblava veure volar algun ocell nocturn entre la màgia espectral de les pedres i sentia l'esgarip sord i misteriós de les aus sinistres, parava d'enraonar i deia, de baix en baix:

—Heu sentit? Heu sentit?...

Autor: Quim Curbet
Obra: Vaig ser jo! , 2015

Els corcs (fragments)

 

Sobre els teulats de la ciutat trista planava un silenci glacial, només trencat per l'anunci de l'any nou que s'obria pas feixugament entre la foscor, a toc de campana. Acabava d'arribar l'any de gràcia de mil nou-cents cinquanta i pocs.

La tia Antonieta intentava dormir, com cada dia, abrigada amb quatre capes de mantes i flassades, però el so de les campanades de la catedral retrunyia entre els seus somnis. De fet, ja feia uns quants dies que no dormia bé i era a causa precisament d'uns somnis insistents. Milers de corcs rosegaven amb fruïció tot el fustam de la casa que finalment s'ensorrava amb ella a dins. Un dia rere l'altre el somni la perseguia, fins que va arribar a pensar que era com una premonició, un avís del destí.

La casa ja era vella, com totes les cases d'aquesta banda del riu. L'avi Antoni, ja en aquell temps, feia més de cent anys, temorós dels corcs -que ell anomenava el rellotge de la mort- havia fet arreglar el teulat, canviant totes les bigues i la majoria de les teules, i també les portes. El pare havia buidat la casa de qualsevol andròmina de fusteria que tingués un sol forat per petit i solitari que fos i havia comprat mobles nous. Però ara l'Antonieta, fins i tot de dia, sentia un rau-rau que només podia ser la cançó enfadosa dels cores que celebraven el seu festí de cap d'any i que anunciaven la seva arribada a través dels somnis.

L'endemà al matí no se'n va poder estar i a primera hora va sortir de casa, amb l'abric, els guants i un bolso negre que guardava d'abans de la guerra. Tot baixant entre els alts murs de la catedral i les finestres gòtiques de la Pia Almoina, es va trobar amb l'Elvireta que ja pujava amb el pa de la fleca i el diari per al seu marit.

—Ai Elvireta!, he tornat a somiar amb corcs.

—Ja us planyo, ja, però no sé pas si és pitjor sentir els roncs del meu home.

La conversa va continuar una estona, no gaire, perquè les dues dones semblaven envoltades per un baf fred que baixava directament del cel emblanquinat i d'una humitat pètria que regalimava a través de les escletxes dels edificis augusts de la ciutat vella. [...]

 

L'any havia avançat ràpidament, malgrat les estretors d'una postguerra que semblava que no havia d'acabar mai. El mes de febrer es va esvair en un sospir, els cels dels capvespres començaven a lluir novament sota els cairats de la casa, la bonança d'una nova primavera il·luminava la cara dels transeünts i les campanes de la catedral ja anunciaven -aquell dia- el matí clamorós d'un diumenge de Rams.

La senyora Antonieta es va vestir amb tons clars -tal com tocava per la diada-, un abriguet que semblava de llana escocesa i aquell bolso inseparable en el qual portava el moneder, les claus i una cartera amb els cupons, els retalls de les necrològiques i una foto del seu difunt espòs.

La gent s'apilonava a la plaça dels Apòstols per poder beneir els palmons. Ella va decidir baixar cap a l'església de Sant Félix, perquè de cop i volta li havia passat pel cap que no li acabava d'agradar la catedral.

—Passiu-bé senyora Antonieta.

Aquella salutació de l'Elvireta fou segurament la darrera veu humana que escoltà l'Antonieta, perquè uns minuts després, just quan passava per la cantonada, s'adonà d'un estrany silenci. De cop i volta la campana havia deixat de sonar, els coloms semblava que volessin de puntetes i s'havia sentit com un lleuger espetec sec al capdamunt de la gran torre renaixentista. La pobra dona per un moment encara va poder alçar la vista, just un instant abans que una gran campana de bronze li caigués a sobre amb totes les seves conseqüències. El bolso, esclafat per un gran tros de metall, va esclatar com un globus de fireta i la fotografia del marit va volar pels aires.

Encara no havia acabat de caure a terra quan un policia municipal, amb la cara blanca com si li haguessin tret tota la sang, es va acostar fins al punt exacte on havia caigut la campana. Les cames de l'Antonieta eren l'única part del seu cos que encara es podien identificar com la d'un ésser humà.

Unes setmanes després, la comissió encarregada d'investigar el succés, presidida per l'arquitecte municipal i pel Delegat Episcopal del Patrimoni Històric-Artístic, va elaborar un informe exhaustiu de vint-i-dos folis mecanografiats a doble espai i acompanyat d'abundant documentació fotogràfica, on s'arribava a la conclusió que la campana anomenada «Assumpta», d'1'40 metres de diàmetre, 1'07 metres d'alçada i 1.589 quilograms de pes, havia caigut a causa del trencament de la biga, menjada fatalment fins al moll per una plaga de corcs.