Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Sant Feliu consta d'una esvelta nau central gòtica i dues de laterals, molt més estretes. De l'època, s'han de destacar els vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels segles III i IV, encastats als murs del presbiteri i que tradicionalment es considera que foren recollits al mateix lloc en construir-se l'església, la qual s'aixecaria sobre una antiga necròpolis. L'estructura actual és una obra gòtica del segle XIV. L'any 2009, es va restaurar l'interior del temple i en netejar les voltes i els nervis de la nau central es va descobrir que conservaven la policromia d'època gòtica que havia estat tapada amb una capa de calç durant el barroc. Les ornamentacions de les quatre claus de volta més properes a la façana principal del temple són del segle XV. Tenen pintures de colors vius que també recobreixen part del sostre amb motius com dracs (que en aquella època eren una al·legoria del mal), sants, caçadors i ornamentacions florals. Pel que fa a les sis claus de volta més properes a l'absis i al presbiteri, aquestes es van pintar a principis del segle XIV, i presenten decoracions més pròpies del romànic tardà o principis del gòtic. Són més arcaiques i les policromies només s'estenen als nervis i tenen formes molt més simples i geomètriques, com puntes o corones. Des del presbiteri en endavant, els relleus de les claus representen, respectivament, un pantocràtor en majestat, un escut de Catalunya fet amb tres barres, Sant Feliu amb una palma del martiri i l'evangeli, l'escut de Girona, una Mare de Déu amb el Messies a la falda i el martiri de Sant Feliu. En qualsevol punt de la nau central podem llegir el fragment de Girona, un llibre de records, de Josep Pla, en el qual ens descriu en detall les particularitats arquitectòniques del temple i un altre de Dies verges, de Joan Mínguez que tracta de quan els seminaristes anaven a confessar-se a Sant Feliu.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
L'església té tres naus. La central és molt alta, gairebé la meitat més que les laterals. Aquestes naus laterals tenen molta amplada i són fosques; estan separades de la central per espessos murs sobre els quals es dibuixen enormes arcs semicirculars desproveïts de motllures i d'ornamentació. La pedra viva és malauradament emblanquinada. L'església produeix la impressió d'ésser molt plena. La baluerna del cor l'asfixia. Malgrat tot, fa una impressió de cosa adusta, dura, quasi diria bàrbara. Les maneres humils, modestes, tendres, de la parva Gerunda es crispen en aquestes foscors petrificades, com les dolces, enraonades, ondulants terres del bisbat es dramatitzen en el feix delirant de la catedral.
La planta, bàsicament, forma una creu llatina —una creu llatina que el pas dels segles ha convertit en un dibuix molt particular. L'estil general és gòtic, però un gòtic que no té res a veure amb la «tristesa deliciosa» de què parla Pau Piferrer, sinó més aviat amb una crispació neguitosa i aspra, d'una inapel·lable severitat. Incrustades en el to general del temple, hi ha coses arcaiques i coses més modernes. A ambdues bandes del retaule gòtic de l'altar major hi ha els sepulcres romans i cristians, obres admirables.
Autor:
Joan Minguez i Defís
Obra: Dies verges , 2005
Obra: Dies verges , 2005
Cada dissabte anava amb els del seu curs a Sant Feliu, a sadollar-se de penitència. Capcots, el posat submís, la corrua d'estudiants vorejava la catedral, fregava el convent de les Clarisses i s'afuava pel pendent, que els duia al Palau de Justícia i d'allà al temple gòtic, amb trepig de caserna. És l'hora llòbrega de Girona; s'ha esvaït la gatzara del mercat i queda només la pedra nua, desdibuixada en la penombra. L'ambient és dens; d'algun finestral reixat degoten unes notes vagues. Passen els interns a través, balbs per la humitat i la melangia.
En alçar el cortinatge, emergia del temple una bravada de resclosit. A dins, la foscor era encara més completa: a les palpentes avançaven cap a la capella del sagrament, entrebancant-se amb alguna ombra arraulida sota la llàntia, adorant la imatge... I començava la tanda. Cadascú s'agenollava estratègicament, a cada angle i ran de portella; i s'escorcollaven una estona, per si els esdeveniments de la setmana requerien un additament a la rutina de la declaració. Tot sovint, després d'esperar un quart d'hora, algú descobria que el confessionari era buit, i en ramat s'empenyien cap a un altre.
Altres indrets de Girona:
Indrets