Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Sant Feliu té tres accessos, el de la façana principal i dos de laterals, tal i com precisa un text de Josep Pla que podem llegir davant de la de la pujada de Sant Feliu. L'entrada meridional conserva a ambdós costats, unes ogives procedents del derruït claustre gòtic, situat antigament al lloc on ara hi ha la capella de Sant Narcís i construït entre 1357-1368. Fou enderrocat el 1374 per necessitats de guerra i per poder fortificar el temple. Se'n conserven quatre arcades i cinc columnes amb capitells que les sostenen. La porta està presidida per un mural gòtic, del segle XIV, que representa la Mare de Déu custodiada per Sant Narcís i Sant Fèlix. En ser-hi al davant podem servir-nos per a la lectura d'un fragment de Josep Pla que descriu succintament les tres entrades al temple, d'un sonet de Josep Tharrats i Vilà (Girona, 1886-1975), un poema de Josep Badia premiat als Jocs Florals de Girona de 1919 i d'un fragment de memòria de Quan érem feliços, de Rafael Nadal (Girona, 1954), que documenta l'accés al temple i qui el concorria en temps de la seva joventut.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
A l'església, s'hi entra habitualment per dues portes laterals, que són gòtiques. Hi ha una porta a la qual s'arriba per la pujada i la placeta de Sant Feliu i que s'obre a tocar la rectoria. Aquesta porta té una baluerna de fusta a sobre que fa una angúnia accentuada. Hi ha una altra porta sobre el carrer del Llop o Pujada del Rei Don Martí. Per la primera accedeixen al temple els gironins; per la segona, els feligresos del barri de Sant Pere de Galligants.
Autor:
Rafael Nadal i Farreras
Obra: Quan érem feliços , 2012
Obra: Quan érem feliços , 2012
Quan entràvem per la porta lateral era tot un espectacle, i els feligresos, que ens coneixien de sobres, encara semblava que se sorprenien cada diumenge quan darrere del pare, la mare i la baba Teresa anàvem apareixent un a un els dotze germans. Sant Feliu és una església fosca i humida, segurament la més freda de Girona. I la parròquia potser és la més pobra de la ciutat; res a veure amb l'elegància del campanar i la solemnitat dels murs rotunds i sòlids de l'exterior de la mateixa església. Els feligresos eren gent del carrer de les Ballesteries, de la plaça de Sant Pere, de Santa Llúcia i alguns que baixaven de les barraques de Montjuïc. Pel que recordo, ja en aquella època la majoria era gent molt gran, almenys a les primeres files, que era on solíem posar-nos.
Al fons de la nau hi havia algunes senyores i algunes noies tapades amb mantellines, que sempre eren les més reservades, les que feien menys soroll, les que més se senyaven i les que feien més genuflexions. Però mai no combregaven. Només de molt més gran, quan amb els de l'institut vam començar a xafardejar al Barri Xino, les vaig reconèixer com les mestresses i les noies dels bars del Pou Rodó i del carrer de les Mosques.
Altres indrets de Girona:
Indrets