Camp de Mart

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Primera volada. Obra completa 3 , 1966

Seguint la gran avinguda a la dreta, hi havia el camp de Mart. En aquest gran espai — que es la part mes francesa de la Devesa, en el sentit que fou concebut notòriament per fer-hi revistes i espectacles militars—, hi passàrem tantes hores de la nostra adolescència en llibertat, que no ens podríem pas estar d'estimar-lo. Hi hem armat, amb la passió dels catorze anys, partits de futbol terribles, hi hem fet tota mena de curses i de salts, hi hem donat i rebut magnífiques trompades. Vivint reclosos en les quatre parets del col·legi incrustant en la vella Girona, les dimensions folgades del camp ens produïen una exaltació vital, un gust de rabejar-nos e l'aire solar. Coneixíem el lloc i n'havíem explorat els voltants. Més enllà de les avingudes de plàtans, sobre els marges del Ter hi havia una manigua de mates, clots i munts de sorra, amb molts caus de rates, conills i talps. Amb uns petards que compràvem al carrer de l'Argenteria –tres deu cèntims- esbotzàvem els forats enmig d'un soroll africà. Aquests topants confusos haurien pogut ésser la medecina de tots els nostres mals.

Autor: Josep Maria Fonalleras i Codony
Obra: Un sofà a la riba , 1987

Fires

 

Tornar a les Fires es resseguir, una mica, els camins imprecisos del passat.

De la mà del meu pare, recordo que anava amb un abriguet nou i acollidor amunt i avall del passeig de la Devesa. Els meus germans també passejaven i pujaven, com jo, a totes les atraccions. Érem petits i «firar-nos» volia dir, per a nosaltres, rebre un obsequi pel sol fet de ser Fires.

També, abans d'haver-nos firat, anàvem a buscar el coto fluix de Sant Narcís. Oloràvem l'encens, ens quedàvem petrificats davant el cos del patró, i anàvem caminant amb passes lentes, entremig d'heroïnes de Santa Bàrbara, de mosques i francesos.

A casa, la mare feia el que s'ha de fer en aquestes ocasions: canalons i rostit. No cal dir que eren boníssims. També eren molt bons els panellets, que amb molta cura, s'anaven escalfant el forn de la cuina. Des de casa, les Fires sempre han tingut un color daurat: el color de les bombetes del pont de les Peixateries Velles. Assistíem amb emoció a la cerimònia de la col·locació de les estructures de fusta, i ens sorpreníem cada vegada que, en hora foscant, el riu rebia la lluentor.

Després venia el circ, les sardanes a la Rambla, el tren del certamen, el tren de la bruixa, els autos de xoc, les pomes ensucrades i aquells flocs com de cotó que et deixaven la cara ben dolça. Hi havia una parada meravellosa. Ja la visitàvem quan anàvem a la festa de Banyoles. A Girona, aquella barraqueta on podies pescar tortugues era el símptoma d'un esbarjo amarat per la humitat i pels plàtans desfullats de la Devesa.

Tot això encara és viu. Les tradicions es mantenen i aquesta permanència, crec, és saludable. Les fires sempre han estat en un lloc estratègic: a punta de tardor, consoliden el traspàs de l'estiu i són missatgeres del fred i del baf de l'hivern.

Amb el focs del darrer dia, descobreixes que la vida (com la pesca de la tortuga) és un exercici constant, i que la felicitat és fugissera.

Autor: Adrià Targa i Ramos
Obra: L'exili de Constança , 2008

Fires de Sant Narcís

 

Caminaves pel parc de la Devesa

com dins d'un temple fosc. Aquella nit

els arbres dirigien el teu fat

i les passes passaven, submergides

sota fulles resseques, en un mar

d'il·lusions caigudes i marcides.

Al lluny, la catedral cremava en blanc

i les fires en blaus i roigs i verds

i licors que encenien les entranyes

del bosc immens i fred. I mentrestant

reflexionaves sol, i passejaves

escoltant música entre les arbredes.

Per un moment vaig creure que eres jo,

que et vaig crear com una realitat

allunyada de mi. Que necessito

dirigir-me a fantasmes enyorats

en boscos alts com temples que m'enrunen

per retrobar, en aquesta gran devesa,

un camí cap a mi en què tu no hi siguis.