Plaça de les Botxes

Els botxaires gironins jugaven darrera el jardí de la Devesa, en un passeig paral·lel al principal, vorejat de plàtans enormes d'espès fullatge. Els botxaires gironins eren gairebé tots homes fets, madurs, petits burgesos o menestrals de reconeguda honestesa i d'un tarannà seriós i pacífic. Passaven la tarda dels dies festius jugant-se amistosament uns quants cèntims, en un esport assenyat que sense cansar el cos fa abaixar l'abdomen.

Actuaven moltes colles, i tenien força miradors, i uns i altres es comportaven amb tal discreció i compostura que, sense veure'ls, ningú no hauria tingut esment de llur existència. Un estrany silenci els embolcallava.

Les botxes rodolaven entre dos rengles d'espectadors embadalits i feien retrunyir lleugerament el sol, però l'únic soroll perceptible d'una mica lluny era el xoc d'una botxa llançada contra l'altra quan l'intent d'un embotxador reeixia. El xoc anava seguit d'un suau murmuri admiratiu.

Innocenci és lliurava a la contemplació del joc de botxes amb un interès extraordinari, inexplicable.

Esperava amb fiances que arribessin els diumenges i dies festius per tal d'encaminar-se a la Devesa, tot seguit d'haver dinat, i prendre un lloc en el rengle de curiosos que presenciaven les partides. Havia arribat a penetrar l'essència del joc i a comprendre totes les dificultats i el mèrit de les jugades.

La plaça de les Botxes és una catedral botànica. De la seva alta volta de branques nues a l'hivern, plena d'aire ombrejat d'un verd salamandra a la primavera i a l'estiu, en sortien uns raigs d'avingudes que endolcien el pensament, de manyaga perspectiva. El lloc, a la morta estació, era fred, humit i solitari; en els mesos benignes, el sol hi feia clarianes sobre l'herba, mòbils i blanques, i ombres profundes, d'un aire filtrat, finíssim. Els diumenges s'hi solien reunir tres o quatre grups de jugadors de botxes, que hi passaven l'estona amb els seus jocs monòtons i infantívols. Aquestes menudes escenes —que em feien pensar en reproduccions que havia vist de pintures holandeses— és de les coses que recordo, d'aquells temps, que em donen una sensació més precisa de la placidesa d'aquella època. Aquells menestrals tiraven la bola en cos de mànigues, amb el barret posat, la gran cadena sobre l'armilla anomenada de fantasia, el coll planxat, corbata de nus fet, punys rigidíssims. Alguns portaven una goma als bíceps, una goma vermella de llibreta, per mantenir la roba del braç rígida i lliure. Miraven els resultats de les jugades amb un aire meditatiu, refilant-se el bigoti o passant-se la mà per la barbeta, el barret al clatell.