Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Fundació Palau va ser creada per Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) al poble de Caldes amb la voluntat que es convertís no només en un centre d'art on s'exposessin les col·leccions del seu pare i d'ell (especialment els picassos), sinó també perquè fos la preservadora de tot el seu fons documental (biblioteca, manuscrits, epistolaris...). En una de les sales, o bé en el pati posterior, trobarem prou silenci i recolliment per a llegir diferents textos de Palau. Com ara el poema "Cant espiritual", datat a París, l'1 de maig del 1950, molt representatiu de l'actitud que l'escriptor va prendre davant els temps atziacs que li tocà viure. També un prosa sobre les essències picassianes, al qual va dedicar extensos volums, molt valorats arreu del món sobre la gènesi de l'obra artística de Picasso. I, finalment, el conte "La dama de les magnòlies" , darrer conte escrit per l'autor a Caldes, datat el 7 d'agost de 2003 i que se centra a glossar el magnolier que ocupa un espai destacat en el pati posterior de la Fundació.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Primer Picasso
Quan pensem en París, pensem en la Torre Eiffel; quan parlem de New York, evoquem els gratacels; quan diem Moscou, veiem la Plaça Roja. Hi ha sempre una primera imatge, una estampa, que acut involuntàriament en evocar un lloc o una cosa. Quin és el primer Picasso? El primer Picasso és aquest que tothom veu primer, el que està subjacent en els altres, el que els suporta, com els fonaments suporten l'edifici. I heus ací que ja parlem d'arquitectura...
Arlequí (1909), La noia de la mandolina (1910), L'ampolla de rom (1911), Majolie (1912), aquests són els fonaments, les columnes, els bastidors de l'obra de Picasso.
A vegades, aquests bastidors queden embolcallats per dolços flancs de dona, de carn rosada i absent, o per la polpa abundosa d'algun fruit. Altres vegades deixen que s'endevinin els angles i els punts de connexió. Però de tant en tant els agrada aparèixer nus, sense cap ornament, pur esquelet vivent...
Picasso parteix de zero, per fer-ho tot possible. Però cal, d'antuvi, enderrocar-ho tot. Queden línies, colors, que es bifurquen, es trenquen, es combaten. Picasso vol ser aquí i allí a la vegada, a dalt i a baix, a sobre i a sota, a Roma i a París. Ho aconsegueix. Com? Es desintegra. Que dolç, en la nit càlida, adormir-se en els braços d'una dona rossa, amb la mà al seu pit d'or, com un ceptre! Però Picasso és tan adúlter que es desperta al costat d'una mulata, després d'haver comès qui sap quantes infidelitats pels passadissos del somni. Se li ha quedat a la mà la música de les guitarres andaluses, que havia puntejat i ara la busca en els cossos de les dones, intenta transposar-la en els seus quadres. És una música de tots colors, però sempre estripada pel mig, sempre esquerdada, mostrant una llanceta al cor. Un cor de fusta, que ni tan sols pot donar l'espectacle de la sang vessada. Quin mal que fa tenir el cor de fusta de guitarra! El misteri de les guitarres és que semblen buides i duen enterrada molta música sense tornada. La música de les guitarres és música que no torna. Com l'avi mort, com la mare morta, com l'amada morta. No és estrany que se les vulgui desentranyar. Es comença trencant les cordes per poder-hi ficar la mà, però la mà no hi entra, i potser la música jeu amagada pels racons. Llavors es rebenta la guitarra; però la música no apareix. Se la fa estelles sota els peus, de ràbia. I també això és una música: quadrada, sorda, sense concessions al sentimentalisme ni al mal gust del bon gust. És la música de la mort mateixa, amb soroll d'ossos o de canya buida, amb processó macabra. Fins que no queda res: pols de música de guitarra.
Les escales
no pugen
ni baixen
ni s'aturen.
Però jo fujo pels corredors de l'aire!
-Cubisme? Connais pas.
La dama de les magnòlies
És ben cert que la literatura, la bona, es nodreix de la vida. Però també pot esdevenir-se el contrari, que sigui la literatura la que incideixi en la vida. No cal remuntar a l'exemple de Werter, que, segons diuen, va fer que molts joves de l'època se suïcidessin. Existeixen mòbils més imperceptibles provocats per les lectures, dictats pels llibres que admirem. Em sembla, pel que he pogut confegir, que aquest és el cas de l'Antònia.
Encara nena, o tot just adolescent, va caure-li a les mans un exemplar de La dama de les camèlies d'Alexandre Dumas i, de tot, allò que més va cridar-li l'atenció, després de llegir la novel·la diverses vegades, és el detall que dóna, no sense raó, títol a l'obra, el detall de l'heroïna, Marguerite Gautier, posant-se unes camèlies blanques o vermelles al damunt, fent ús d'un llenguatge simbòlic per a expressar el seu estat de disponibilitat o no disponibilitat amorosa.
Cal dir que l'Antònia va experimentar una gran decepció el dia que, tot passejant amb el seu pare per la Rambla de les Flors de Barcelona, aquest li va descobrir quines eren aquelles flors que ella admirava tant, mostrant-li, en una parada, un conjunt de camèlies molt vistoses. L'Antònia s'hi va apropar i el seu primer gest, instintiu, va ser el d'olorar-les.
—No fan cap olor— va dir al seu pare, gairebé amoïnada. Sens dubte esperava que el seu pare li aclarís que aquelles eren precisament d'una raça que no desprenia cap aroma, però que n'hi havia d'altres, tan o més boniques, que gaudien del privilegi de desprendre una deliciosa flaire.
—No, nena, les camèlies no tenen perfum.
L'Antònia va sentir-se molt decebuda amb aquesta resposta. A partir d'aquell dia va estimar una mica menys aquella flor i, de retop, Marguerite Gautier. ¿Com era possible que una dona tan sensible valorés tant unes flors que semblaven negar el que per a ella era l'essència de les flors, que era el perfum? No ho acabava de comprendre. Però, és clar, a Marguerite Gautier ja no li ho podia preguntar, com li hauria agradat de fer-ho, Marguerite Gautier restava empresonada en les pàgines del llibre que havia llegit i no li podia respondre.
El diàleg secret que hauria entaulat amb l'heroïna de la novel·la ni tan sols no podia encetar-se perquè les camèlies no tenien perfum i, això, l'Antònia no li ho podia perdonar. Era com si l'hagués enganyat. Va començar a imaginar una Marguerite Gautier feta a la seva mida, una Marguerite Gautier que duia unes flors oloroses, la fragància de les quals feia que tots els homes es giressin al seu pas...
Això durà fins que un dia, en el claustre de la catedral de Barcelona descobrí—era durant un mes de maig esplendorós— els magnoliers en flor. L'olor penetrant dels magnoliers la captivà i imaginà, d'antuvi, que potser existien unes camèlies, que al cap i a la fi tenien una carnositat semblant a la de les magnòlies, amb un perfum equivalent al d'aquestes. Però, no. Aquestes flors no existien. Havia d'acceptar que aquell perfum penetrant era propi i exclusiu de les magnòlies. I el perfum d'aquestes li semblava superior al de les roses, o al de les violetes, i fins i tot al dels gessamins, que tant li plaïen.
— ¿Per què no plantem en el jardí de casa un magnolier, pare? El seu pare va voler satisfer el que considerava un caprici de la seva filla única i un petit magnolier fou plantat aviat en el centre del jardí de la torre on vivien.
—Aquí el tens. Així tu i ell creixereu junts.
L'Antònia cresqué, en efecte, amb la creixença del magnolier. Cada primavera esperava la desclosa de les seves flors per sentir-ne la fragància. La seva vida s'escolava al costat d'aquell arbre, del seu magnolier, de fulles fortes, brunyides. Allí estudiava, allí llegia, allí somniava. Allí, sobretot, esperava les primaveres per veure formar-se aquelles flors i espiar amb impaciència la seva desclosa. Aviat es produí el descobriment que les magnòlies, quan les tocava, es marcien, aquella blancor contundent no resistia el tacte de la mà sense deteriorar-se. Això li semblà una qualitat molt femenina. La magnòlia no vol que la toquin, va dir-se, vol expandir el seu perfum, permet que se la miri però no permet que se la toqui...
En part, això la va decebre una mica. Ella hauria volgut acaronar aquelles flors molsudes, els pètals de les quals semblaven de carn. Va aprendre a respectar-les, a arrencar-les agafant-les pel tany, gairebé sense tocar-les.
Així arribà a poder-se posar una magnòlia penjada al vestit quan sortia a passejar tot constatant que els homes es giraven al seu pas. A partir d'aquell moment, li plaïa donar les cites sota el seu magnolier i observar l'acció o la reacció que el perfum intens de les seves magnòlies exercia sobre els seus invitats. Les seves simpaties estaven estretament condicionades a la reacció que el perfum desbordant de les magnòlies havia produït en els seus interlocutors. Malauradament, la constatació només podia produir-se durant unes setmanes escasses de la primavera... L'Antònia cregué poder remeiar aquest mal emprant, a l'hivern, perfum de magnòlia. Però no, no era el mateix. Ni ella se sentia del tot afortunada pel fet de posar-se'l ni la gent reaccionava de la mateixa manera que sota el magnolier o com quan es posava una magnòlia al damunt.
Qui sap fins a quin punt els avatars de les seves aventures amoroses, o dels seus flirteigs, o de les seves coqueteries no van anar enllaçats amb l'alternança entre els perfums-hivern i les florides a la primavera.
L'Antònia es va anar acostumant tant a la companyia d'aquell arbre i als seus esclats, que els seus projectes i totes les seves il·lusions hi acabaren estretament lligats.
Quan tenia in mente alguna perspectiva agradosa, sense ni gairebé adonar-se n la desplaçava a la primavera, esperava el moment que el seu arbre envaís el jardí i la seva olor esdevingués sufocant, gairebé intolerable de tan intensa. No era impossible, aleshores, que prengués el seu telèfon i intentés refer una relació absurdament interrompuda. Però, és clar, el seu interlocutor no sentia la fragància que ella copsava durant la conversa i per això aquesta no prenia els viaranys que ella hauria desitjat.
Fins que arribà un dia que una amiga seva l'anà a visitar. Precisament el dia que el magnolier vessava perfum per totes bandes. Tant ella com la seva amiga experimentaren la sufocació intensa d'aquell perfum luxuriant. Les seves mirades es trobaren amb una expressió que ni l'Antònia mateixa no havia sospitat. Mai amb cap noi no havia creuat unes mirades com aquelles. De moment, l'Antònia sentí una torbació que li va fer afirmar, per a ella mateixa: La dona és l'ésser humà destinat a l'amor, no l'home.
—I si des d'ara t'anomenés Magnòlia? —va dir a la seva amiga.
Altres indrets de Caldes d'Estrac: