Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mas Esparregueres un dels més grans del nucli del Sallent, el 1919 va ser lloc d'estada de les vacances d'Eugeni d'Ors gràcies a l'amistat que l'unia amb Josep Maria Capdevila. Va publicar "Història de les Esparregueres", conjunt de glosses, que qualificà de "divertimento". Hi recollí diverses impressions i anècdotes del sojorn per aquells paratges amb la natura en estat pur. Les podem llegir juntament amb el text de Josep Maria Capdevila que plasmava el record i l'enyor des de l'exili de Cali de les vivències passades a les Esparregueres.
El saió més bonic del món
He retrobat la solitud alpina, la solitud esquellejant —sonen les esquelles de les vaques, fins a mig dia, i així que la tarda cau — sonen les esquelles com un carilló interminable — dalt de les esparregueres de la Santa Pau d'Olot.
També he retrobat les històries del Salvan i de les seves Marecottes, al cantó de Vaud. —Vaig a contar-vos aquestes històries. — Heus aquí la primera història.
Els senyors havien plantat uns ametllers. Digueren a la pastoreta:
—Si cures força que els bous no se'ls mengin, l'any vinent, festa de Sant Vicenç, et donarem un davantal.
Festa de Sant Vicenç, baixava de muntanya la pastoreta.
—No hi ha cap desgràcia. He tingut força compte. Els bous no s'han menjat els ametllers, gràcia a Déu.
No li donaren solament un davantal, sinó unes faldilles i unes sabates.
Ella no deia res, beata d'admiració. Quan fou tota guarnida, sempre en silenci esquerp, fugí d'uns quants salts costa amunt.
Però, en ésser a mitja costa, es girà de cara als senyors amb la companyia que l'esguardaven. Es girà i prengué amb les puntes dels dits els extrems de les faldilles, com es fa en les reverències de minuet. (I ella mai no sabrà el què és el minuet.)
Amb una gran rialla, llançà:
—Aquest és el saió més bonic del món!
Afegí:
—Sé un niu de merles i us el portaré.
El sacrifici a la intel·ligència
Diva Intel·ligència, senyora del meu viure, Nord de tots els meus pensaments! Com he pogut llicenciar-me del teu servei per tan llarga estona? Com he pogut tant delectar-ne en tema de "Natura", jo que en aquest món no he estimat sinó la "Cultura"?
—Però és que les històries de les Esparregueres són ben bé "natura"? La ruralitat, significa, en rigor, naturalitat? El pagès, per a prop de la terra que estigui, és l'home natural? No serà més bé el producte d'una mena de civilització, de la civilització pagesa? No ens trobarem aquí en presència d'una cultura —ben distinta de la cultura urbana—, cultura, tanmateix?
No sentint-me prou segur d'aquestes coses, quan la tartana deixava la Santa Pau, jo no em sabia prou pur. I llavors, la idea pagana se m'ha insinuat d'un sacrifici a la Deessa dels ulls cerulis.
Enrere restava la tempestat, ja apaivagada. Ara el cel era, per claps, sereníssim. Un creixent molt fi brillava al mig de l'un d'ells, en un plafó blau clar, voltat de grassos núvols, com en un rompiment escultòric d'altar barroc.
Baixàrem, que el fred també ens convidava a desentumir-nos un poc. I, en baixar, a la vista d'un cistell penjat ran mateix de la portella una inspiració sobtada ens ha pres tots dos.
A festa major de Mieres va haver-hi una rifa, Dos pollastres i una ampolla de xampany pseudònim eren oferts al més sortós "a beneficio de Nuestra Señora del Rosario". Sortí el 142, i la petita tenia del 140 al 150. Ara el premi viatjava amb nosaltres, destinat a gai consum en alguna fontada d'Olot... —Però no, aquesta seria ara la matèria de sacrifici. Minerva ens perdonaria si, talment en les ofrenes de Caïm, més ara per raó de comoditat, no d'avarícia, la vianda no era prou grassa, ni la libació de marca prou noble.
Una pira prou alta era ja encesa, sota pretext d'escalf, per tal de furtar al judici del tartaner les nostres devocions secretes. Només que vingut el moment, per manca de traça nostra o de valor, els pollastres salvaren encara la vida.
Restava el vi. Aquest no el portàrem a la pira, sinó un poc més lluny. Un poc més lluny, hi havia l'Hostal dels Ossos. Contra un dels grans ossos que allí serveixen per a fermar els animals, fou romput el coll de l'ampolla.
Es vessà el líquid escumós sobre les lloses encara mullades de pluja. Volà el casc ferit, aires enllà, nit enllà, misteri enllà.
Esperem així que la Deessa ens perdonarà els oblits—ara que el Curs acadèmic va a començar—, i voldrà mostrar-se per a nosaltres propícia.
Els llums d'Olot, quan s'arriba de nit de les Esparregueres, semblem els llums de París.
No sé si ho fa que ja passi de la seixantena, que sovint a Cali, em vénen memòries voladores, lleugeres, però que dolçament imbuïdores d'aquells dies dels deu o onze anys, tranquils, lluminosos, innocents, amb un enteniment net i clar, i una sensibilitat fresca i sanitosa. Quins records serien? De coses senzilles, que ni sabré dir-les. La primera vegada que baixant el collet de can Rosta, vaig veure la teulada rosada d'Esparregueres. Entre les alzines, de ramatge espès i fosc, es veia aquella teulada: ja hi som! Ja hi érem. El menjador espaiós, que anava de l'entrada a la galeria; emblanquinat de calç de paleta, com tota la casa; la cuina, ni gran ni xica, amb la llar; i la galeria amb els pilans de pedra grisenca que anaven de la teulada als baixos on hi havia, amb el trull, els estenedors de les olives. S'hi estava tan bé! No hi havia encongiment de cap mena. Tot hi era obert i espaiós, fet a bona mida. La galeria donava a un terraplè sobre el pendís. Esparregueres amb tot un caseriu, del corral de les ovelles, l'estable dels bous, i l'era amb el cobert per les carretes i les menjadores de cavalls i mules de pas, i la gran pallissa; tot estava en el pendís de l'olivar, més avallet de mitja costa, apropet doncs, de la riereta, d'on ja pujava l'altra muntanya de davant tota ella d'alzina, alta i suau, molt inclinada enllà, com per deixar espai a la llum que omplia la valleta, i amb els cims arrodonits. A mà dreta, més llunyanes en aquesta llarga valleta, els cims abruptes de Finestres, amb les penyes grisenques, amb esqueis on arribava l'alzinar que s'estenia des de la falda de la muntanya, cap a Santa Pau, espès, ombrívol i frescal, amb coves, amagatall dels bandolers de després de les carlinades, que daven mala vida al país. Al cim de les penyes de Finestres, l'ermita de la Mare de Déu, des d'on es veia tota la valleta d'Esparregueres amb l'escampall de masos petitons amb els seus conreus. Sense voler m'he estès a parlar d'Esparregueres, però són als seus paratges, als seus racons, on he passat unes hores, que avui se'm regalen en la memòria, i m'hi són un refrigeri sanitós. Amb el temps aquell vi s'ha tornat ranci!
No és que el temps em faci veure les coses millors que no eren. És que eren bones. I encara regalen bonesa i benestar. Era tan gran i bona aquella alzina de davant de la casa, vora el viver, on a vegades mitja ramada d'ovelles s'hi escampava sota l'ombra! I aquella olivera de sota la galeria que se'n podien des del segon pis abastar brotets! No és estrany que en el saltiri, sigui comparat l'home just a una olivera. M'havia descuidat de dir que a mà esquerra, també la valleta era tancada per muntanyes, més aquestes s'allunyaven; i de la més alta, que era la de la Verge del Mont, l'horitzó baixava a les que cloïen la vall, obrint-se aquestes en el collet de Colitzà, per on venia la marinada empordanesa de Roses. Si pugeu a la muntanya d'enfront d'Esparregueres, després dels camins entre alzines, vorejats de roldó i de verdissa, on els bous esquellegen, i seguiu una fondalada que separa els turons arrodonits del cim, i on raja la font Oriola, en arribar al turó del cim veieu a l'altra banda la planura empordanesa i la cinta blava de la badia de Roses. D'allí, a l'estiu, cap a les onze, ve la marinada, que vola pel collet de Colitzà, i aireja tot l'olivet on canten les cigales, i en el cim de l'alzinar aguaita quatre pins que, d'allà dalt, miren la Marina i en beuen els aires.
Altres indrets de Santa Pau: