Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Fageda d'en Jordà és un bosc de faigs excepcional perquè creix en un terreny planer i s'assenta damunt d'una colada de lava procedent del volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundoses prominències molt característiques, que poden assolir més de 20 m d'alçada i que reben el nom local de tossols. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La Fageda està envoltada de bona part dels vint-i-un volcans que hi ha a la comarca. Al mig de la fageda hi ha les instal·lacions de la cooperativa La Fageda, una empresa sense ànim de lucre que es dedica a l'elaboració de iogurts i altres productes làctics. La peculiaritat d'aquesta empresa és que el 60% de treballadors són persones amb alguna discapacitat. A part de productes làctics, també tenen un viver de plantes amb el qual s'encarreguen del manteniment dels parcs de la ciutat d'Olot. Davant del monòlit que recorda el poema que Joan Maragall va dedicar a l'indret, podem llegir-lo acompanyat d'altres textos que hi fan referència: una breu anotació del pintor Enric Galwey que documenta com en devia ser d'exuberant abans de les mutilacions de les guerres carlines; una prosa de Tomàs Garcés i poemes de Joan Teixidor, Carme Guasch, Jordi Pàmias i Carles Duarte.
La fageda d'en Jordà
Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant quan entra en aquest lloc,
comença caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
La fageda
Hem anat fins al cor de la fageda,
hem anat bosc endins i t'he trobat,
matí perdut de l'ànima.
Quan ja declina el temps i sense afany
el cor no espera un altre abril.
L'amor d'abans nasqué per a trobar
el rovell i la molsa de les pedres,
l'ensonyat pleniluni d'aquests troncs
i aquesta aigua de fulles que tremola.
Llavors era més jove el pas, i la fageda
naixia als ulls com en el jorn primer.
Més jove encara avui potser la veus,
tu que ja habites en cambres sense temps,
mentre camino sol i sé que és vella,
fins que no arribi el vent que obre les portes.
Així que entreu a la fageda d'En Jordà, si el viarany esquerp us hi menava, comença aquell «verd d'aigua endins» que temptà el poeta com un somni teixit de fulles fines, desplegades, i de troncs blanquinosos que es multipliquen talment presos en una galeria de miralls. Aquest verd silenciós i tendre no enlluerna ni ofega. La seva il·lusió de profunditat marina no us dóna l'enyorança ni el deler de la superfície. Sojorn de pau, a mesura que us hi endinseu es va espesseint el silenci. Ja a penes es dibuixa cap corriol en la catifa seca, deixalla de l'hivern, que posa cendra amarga en les flors i les herbes de la primavera. Trobeu potser un pradell escàs, on el sol, després de ferir amb sagetes d'or impalpable el fullam entrecreuat que l'ocultava, dibuixa pàl·lides rodones morades. Ara el silenci és una remota fressa d'ones o, millor, la bonior, filtrada, d'un alat estol innumerable. El trenquen, pausats, la gorja apassionada del rossinyol, el crit desdenyós del pica-soques, la melangia clara del cucut. Déu meu, aquí, la vostra paraula em colpiria, de tan entenedora. La joia en sembla un missatger, la joia, que és, enmig dels arbres verds i alts, que us fan rodona sense estrènyer, un inefable gust d'eternitat.
A sol ixent, quan l'hora és clara i freda,
pròdigament, el bosc m'obre camins
fins que hom es perd al cor de la fageda
que té aquell verd incert de mar endins.
L'aire és tan lleu que hi canta quan s'enreda
el ventall breu; la molsa fa coixins
d'espès vellut i arreu de la margeda
l'heura ha crescut en desgavells d'instints.
La deslliurant presó m'ha fet captiva
i entre barrots de faig, amunt i avall,
et duc amb mi, ombra silent i viva.
Sola i de dol, al verd amagatall,
el teu record benignament m'arriba
amb cada vers de Foix i Maragall.
La fageda
Onades negres de lava
encrespades de foc,
immòbils, dormen
sota un mantell de molsa.
I el temps hi escampa
tofudes catifes
de fulles seques
i pellons de faig.
I creix la solitud
i s'enlaira,
i amara aquest espai
tancat com una cambra
ensostrada de fulles.
S'hi enrama l'aire,
un murmuri encalmat.
Altres indrets de Santa Pau: