Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El santuari vell originàriament disposava d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada; a partir del segle XVI s'hi portaren a terme moltes obres d'ampliació, unint-hi una nau gòtica pel costat de tramuntana (1550-1570). Així mateix es va realitzar la porta (1670) obra del mestre gironí Llàtzer Cisterna. El nou santuari, situat al costat de l'antic, es va iniciar el 1912 i s'enllestí el 1952. D'estil neoromànic va ser projectat per un exalumne, l'arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa. S'hi guarda la talla romànica (segle XII) de la Mare de Déu.
Des del 1955 fins al 1962 es va fer un nou edifici durant el rectorat de Mn. Joan Piera i Bech: noves classes, dormitoris, sales de joc, menjadors i un teatre. El curs 1989-90 van arribar a cursar-hi 469 alumnes. A partir de la dècada del 1990, el col·legi va patir una progressiva davallada d'alumnes i els responsables del centre van decidir tancar-lo un cop acabat el curs 1997/98.
Fins al 1942 hi hagué un seminari. Entre 1955 i 1998, hi va funcionar un internat. Durant la Guerra Civil de 1936-39 va funcionar com a presó que el gener de 1939 es va omplir de membres de Falange Española que en bona part foren afusellats. Dos, Jesús Pascual Aguilar i Rafael Sánchez Mazas se'n van poder escapar. Fet que ha estat novel·lat a Soldados de Salamina per Javier Cercas. A banda de fragments d'aquesta obra, hi podem llegir el poema que Camil Geis va dedicar a la Mare de Déu, arran de la seva coronació canònica i, doncs, referint-se, especialment, a la construcció de la basílica nova i fragments de les memòries de Rafael Nadal que hi va estar uns anys intern.
A la Mare de Déu del Collell
Al coll d'unes muntanyes,
us alça el nostre poble
una muntanya d'art:
un art ben de la terra,
ben nu d'estrangeria,
que bona falta ens fa!
Hem fet el cos de pedra,
de pedra de la terra,
que viu i té sentits;
el cor i les artèries,
de flor de sacrifici,
la flor de l'esperit.
L'artífex que us bastia
posava el nom en gesta
de venidor Renom.
Romeus de totes bandes
—talment qui a casa arriba—
diran amb goig: «Ja hi som!»
I tota la muntanya,
pedreny i fust i argila,
eternament diran:
"Devots de la Gran Reina,
tots hem alçat la Casa,
tots hi hem posat les mans."
El dia que feia nou anys, la mare em va deixar per primer cop al Collell. La recordo vagament endreçant la roba en una mena d'armari encastat i explicant-me com m'havia de fer el llit, que en aquella època, com que era noi i només tenia nou anys, encara no m'havia fet mai. Des d'aquell 2 d'octubre de 1963 ja me'l vaig haver de fer sempre més.
Quan va tenir la roba i el llit enllestits, la mare va considerar que havia arribat l'hora dels consells:
—Fes cas als mossens, aprofita el temps i estudia. I resa cada dia.
Després em va abraçar i se'n va anar.
Vaig sortir al balcó i vaig esperar una estona fins que la vaig veure aparèixer allà baix, travessar l'esplanada que feia d'aparcament i pujar al dos cavalls del pare. La mare va fer marxa enrere i després va enfilar cap a la carretera asfaltada, va passar davant del corriol del prat de les Delícies i va deixar enrere la creu de terme. Encara la vaig veure agafar el primer revolt, camí de Sant miquel de Campmajor. Després va desaparèixer. Vaig seguir mirant fixament la carretera deserta i vaig començar a plorar. Era el meu primer dia dels meus cinc anys d'internat.
Els fàmuls estudiaven amb nosaltres, però menjaven a part i tenien un camp de futbol a part, al cantó del prat de les Delícies, on sovint dinàvem amb els pares quan ens pujaven a veure. Solien ser fills d'alguna empleada de la neteja del col·legi o venien d'alguna casa de pagès del voltant i es pagaven els estudis treballant, però en els cinc anys d'internat no vaig trobar-hi res d'estrany: jo tenia els meus problemes i mai no hauria dit que algú podia estar pitjor que jo mateix en aquell internat tan fosc, tan fred i tan lluny de Girona i de la casa de Santa Llúcia.
Mai no vaig preguntar perquè duien una bata grisa en lloc de la bata de ratlles blaves i blanques que dúiem els altres. De fet, a mi tant se me'n fotia, el color de la bata, i mai no se'm va acudir pensar que el problema no era el color sinó la diferència. També dormien en un pis a part, però a mi tampoc no m'hauria importat dormir en les seves habitacions de l'edifici vell, tot i que la nostra cambra donava a la façana i estava més ben airejada. De fet, ho estava massa, perquè no hi havia persianes ni porticons i a la finestra del balcó li faltava un vidre i diria que en tot l'hivern no hi havia ni una sola nit que les temperatures no estiguessin sota zero.
L'església del Collell té una mena d'amfiteatre que fa tota la volta a la nau principal, amb catorze altars disposats en filera, l'un al cantó de l'altre. Són altars senzills de pedra de Banyoles. Sis són a la banda esquerra i els altres vuit a la dreta, sempre mirant des de l'orgue cap a l'altar de l'església principal. Quan estudiava al Collell, tots els capellans havien de dir missa almenys una vegada al dia, de manera que cada matí, mentre un deia la missa col·lectiva per als tres-cents alumnes del centre, els altres feien cua als altars de l'amfiteatre per complir el seu precepte. Era com una fàbrica de dir misses i funcionava a plena ocupació.