Pont sobre el Fluvià

Olot (fragment)

Cantau tants recs que fent grates joguines,

i herbes llepant i saules en lo pla,

o bé d'argent escales peregrines,

busquen, apar, son centro lo Fluvià:

I al bon pagès, mirall d'agricultura,

que es féu expert a còpia de treballs;

sa caritat, sa indòmita bravura,

sa sobrietat, sos costums i sos balls.

De manantials digau si es pot lo número,

tan abundants, tan cristal·lins i purs:

de laves mil aquell insondable úteo;

tants fòssils blans o com lo ferro durs.

Cantau també les moltes meravelles

que el savi troba en aquest paradís,

on cada jorn, millor que en les estrelles

veu colcom nou buscant o d'improvís.

Cantau per fi, recordau a la història

los grans barons que aquest sòl produí,

i les virtuts que son honor i glòria

i   del laboriós país en què nasquí.

Vores de riu

Vores de riu... delícia de l'aigua que passa, herba fresca i lluenta, arbres xops —que us degota en cada fulla una mica de cançó— sou l'encant, sou l'esgarrifança de les terres d'Olot. Quan neix l'idil·li del bon temps, quan les granotes puntegen el guitarró i els estiracabells llueixen la filigrana del seu vol espurnejant, vores de riu! Sou la glòria dels qui pasten la llum, dels qui copsen la riquesa del color, dels qui s'emporten el record de la vostra meravella. Capaltard, quan el vermell de la posta encén el tou de l'aigua, les vaques i les eugues s'hi abeuren llargament i l'encís de l'horabaixa, ple de sorolls d'esquella, hi aboca el gran misteri de la nit. I l'aigua s'adorm i salta un peix i plora un grill i riu la lluna. —La lluna!... —diu la noia gentil i ell, agafant-la pel braç, li parla a frec d'orella i segueixen riu amunt. — Després, ve la tardor. L'herba s'ajup, la fulla cau. Mil colors de tapís vell arboren les margenades i, a punta de dia, quan tot just clareja, passen els ànecs salvatges per la conca del riu, camí del mar. —I arriba la neu i les vores del riu s'omplen de boira. Els arbres tenen fred. La molsa de l'hivern vesteix les pedres i una nova bellesa, la bellesa de la solitud, ullprèn els homes pensatius, els qui cerquen la grisor de les hores desmaiades per les seves meditacions... —Vores de riu, esgarrifança de les terres d'Olot, a reveure!

El Fluvià

Brollant ses aigües d'una oculta deu

i unint-se amb reguerols, fonts i rieres,

s'estenen en cascades juganeres

i formen gorgues dels sallents al peu.

I escumejant entre els penyals del freu

i regant valls i comes rioleres,

ha vist pobles juntar-se en ses riberes

solcant la terra i adorant la Creu.

Humil quan neix del cor de les boscúries,

a l'Empordà s'ufana en les planúries

i en riu acaba el rierol mesquí;

i dels segles que ha vist contant la història,

als pobles que cenyeix, els diu la glòria

de Roma augusta que el va fer llatí.

Desenllaç

S'allargassen les hores de la tarda

i ara arriba el riu cap a la plana.

El caminar es fa lent: la nit és a punt

com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda

ni cascades ni afraus ni la campana d'aigua

caient sobre els còdols com en un dia de festa.

La pollancreda ha suspès el seu clam.

Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç

de tot el que has viscut, del lloc feliç

i de la dissort que et malmenava i t'atuïa.

Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,

les canyes vora el riu que l'oreig fa moure.

Les dunes tenen un moviment d'onada

i s'encavalquen amb una gran parsimònia.

L'amor és la recança de jorns assolellats

i de nits de tumult i de batec dels cossos.

Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien

però els hiverns tenien una tendresa de llar.

Per sant Joan els focs s'encenien a la serra.

Sant Pere Pescador ja t'ha deixat per sempre.

Tot s'ha acabat en aquesta tarda quieta

i només et toca l'última escomesa.

Prepara't a morir i tanca't a la crida

de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s'avancen.

Fes un respir petit i apropa't al llindar,

"avui seràs amb Mi al Paradís".

El Fluvià

Flor d'esparcet, morada barretina,

baixes d'Olot, gonella de fajol,

vell Fluvià, tocant el flabiol,

amb espiralls de cursa serpentina.

I com l'apotecari avar que vol i dol,

diu: —Si ve algú, pot esperar si vol—,

i, tant per tant, es pren la medecina

Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,

reps de cent fonts el líquid element;

entre molins, claves ullal i dent,

foll de blancor, pols d'ordi i forment.

Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,

apiadat de la humanal fretura,

amb un verd tendre, líquid, de fonoll.